Tònic sardanista

[Un dos i seguit, 10-11-17]

Diumenge passat, la climatologia va respectar la gran final del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes Alevines, Infantils i Juvenils que va tenir lloc a Valls. Des de l’any 1992 que aquest concurs té el merescut privilegi de proclamar les campiones més joves d’aquesta competició i al llarg d’aquests anys massa vegades ha calgut anar a l’espai alternatiu de la sala Kursaal, prou adequada per a aquesta comesa, però que sempre serà lluny de l’ambient que es crea, cada any, a la plaça del Pati. Aquesta vegada, doncs, la pluja i el vent van donar pas al sol, moderat, això sí, per les primeres frescors de l’any a les zones d’ombra.

El cert és que el concurs de Valls ve a ser una mena de tònic per als castigats ànims dels sardanistes més preocupats per l’estat de salut de la sardana. Veure aquella plaça plena de joves ballant amb entusiasme i, a més, fer-ho molt i molt bé, resulta autènticament encoratjador. Ja sabem que això no és garantia de res, que de problemes greus n’hi segueix havent, que molts d’aquells nens i nenes, nois i noies, tard o d’hora se’n desvincularan, principalment a causa dels estudis, les feines, els ambients en els que es mouen o, senzillament, perquè se n’han cansat.

Però l’autèntic estímul que ens proporcionen diades com la de Valls és comprovar com quan les coses es treballen amb temps, il·lusió i tenint en compte a qui van destinades, s’obtenen resultats positius. I, és clar, em refereixo tant als organitzadors de la final com als responsables que participen en els concursos, que a la final no fan altra cosa que culminar una intensa temporada d’assajos, concursos i mil i una activitats diverses per tal d’engrescar els dansaires i mantenir l’interès de les colles respectives. No sé si gaire gent és conscient del que això significa en temps, tensió emocional, imaginació exercitada constantment i, sovint, despeses gairebé mai remunerades. Quelcom semblant als que imparteixen cursets, promouen aplecs i ballades o s’empesquen iniciatives originals i renovadores, que de tot n’hi ha. Sort d’ells, sens dubte!