Consciència tranquil·la

[Un dos i seguit, 6-10-17]

Ja ho comentàvem fa poques setmanes: la gent de les sardanes, els esbarts i la cultura popular, ja en tenien d’experiència en defensar el país en temps difícils i més enllà de la simple pràctica de les respectives activitats. Algú, algun dia, hauria de recollir aquestes accions concretes i militàncies perllongades que, per raons òbvies, en el seu moment no van quedar registrades enlloc més que en la memòria dels que ho van viure i en la d’uns pocs més a qui ho van confiar.

Aquesta és una de les mil i una coses que em van passar pel cap diumenge passat mentre, igual que altres milers de ciutadans, feia guàrdia al meu col·legi electoral. Com tothom, acollonit però il·lusionat i ferm, pensava també en personatges com, per exemple, el Josep Maria Yago, sardanista i militant de moltíssimes causes justes, que ja fa anys va patir la repressió policial de la última època oficialment franquista i la transició, amb presó inclosa, que si una terrible malaltia no se l’hagués emportat no fa gaires anys, aquests dies també hauria estat a primera línia de combat pacifista però decidida al costat de la seva gent. Segur.

Caldria deixar constància, insisteixo, d’aquestes i moltes altres experiències que ens podrien explicar aquells que van tenir alguna responsabilitat en entitats, colles i cobles d’aquells anys. Malauradament, aquest treball no tindria només una perspectiva històrica, sinó que hauria d’estar obert  a allò que estem vivint ara mateix, tot i que cal esperar que per poc temps. Caldria ressenyar, per posar només un exemple recent, actituds dignes com la de la decisió de la presidenta de l’Esbart Santa Tecla, Rosa Llorach, junt a altres membres de l’anomenat Senat Tarragoní, de deixar la seva pertinença a aquest ens. Després de les salvatjades comeses per la policia diumenge passat i de les reaccions o no reaccions que hi ha hagut per part de segons qui, va bé vetllar per tenir la consciència tranquil·la.