dilluns, 31 de juliol de 2017

Tots ho són de sardanistes

[Un dos i seguit, 28-7-17]

L’estiu d’enguany haurà estat ben matiner, tal i com tots sabem perquè ho hem patit. La xafogor va fer-se notar quan semblava que encara no tocava i ha incrementat, doncs, els dies característics d’aquest moment de l’any en què ens trobem, ara sí, a finals de juliol i primers d’agost. Paradoxalment, és ara quan sembla que hi ha més sardanes arreu, una activitat procliu a generar grans suades, per poc que ens hi posem. Potser les colles de competició no tenen gaires concursos –algunes sí que es dediquen a fer exhibicions, les molt sofertes- i les ballades es desplacen de les ciutats a les zones turístiques, però és evident que això i les moltes festes majors que aquests dies es multipliquen arreu del país fan que de ballades n’hi hagi moltes.

I si pareu atenció a aquestes ballades veureu que és força habitual que també canviï bona part del públic. Podreu veure ballar gent que la resta de l’any no mouria ni un dit per anar expressament a on sigui que facin sardanes, però quan s’ho troben allí on estiuegen o hi ha anat viatjant de vacances, fins i tot s’ho passen bé ballant alguna que altra sardana. En ocasions, aquest tipus de sardanistes de temporada són ben nombrosos, omplint places i passejos, a vegades fent el que poden o altres descobrint que “on n’hi ha hagut sempre en queda”, quan es tracta d’actius balladors en altres èpoques. I aquí no hi volem mostrar ni burla ni sarcasme, senzillament constatar un fet, una realitat que, al capdavall, és bonic que sigui així.

Hem d’entendre que la sardana, com a dansa viva i popular que és no s’ha de basar, només, en els més fidels, que cal que hi siguin i com més millor, sinó també en aquells altres que, en un moment donat, encara que sigui molt ocasional i quan ni ells mateixos s’ho esperen, senten la necessitat d’obrir rotllana, agafar les mans de dues persones i deixar que els peus vagin fent curts i llargs al compàs de la música d’una cobla. I, ja dic: tant se val si és un vellet que prou feines pot moure el cos, si és una nena que s’inventa passos o és un adolescent que tracta de recordar allò que va aprendre en aquell curset a l’escola; si balla una sardana o només dues tirades... tots ho són de sardanistes. Tant de bo n’hi hagi molts a les moltíssimes sardanes que aquest estiu es ballaran a mil i un racons del país. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada