dimarts, 12 de setembre de 2017

Menys acomplexats i més decidits

[Un dos i seguit, 8-9-17]

Que les entitats sardanistes i una part important dels seus membres sempre han estat compromesos amb tot allò que succeeix a la societat, al seu entorn, és una realitat, encara que no sempre això ha estat prou visible com caldria. Des d’un punt de vista històric, se’n podrien posar molts d’exemples i segur que trobaríem força persones que encara en recorden de l’època franquista i de la transició. Però només cal recordar que un dels esdeveniments més destacats que hi ha haver, en el seu moment, de suport a la gent de Bòsnia durant la guerra que els va afectar de manera molt especial, va ser promoguda pel sardanisme.

No ens ha d’estranyar, doncs, que ara, els sardanistes i la gent dels esbarts també estiguin decididament compromesos amb el procés polític que s’està vivint a Catalunya. Ara, a més de les accions concretes individuals i col·lectives, ho fan amb prou coratge com per expressar-ho des de la Confederació Sardanista de Catalunya o l’Agrupament d’Esbarts, participant, a més, de diverses maneres en moltes iniciatives. Ja és tradicional la participació a les grans manifestacions de la Diada Nacional, on se’n ballen de sardanes, s’organitzen autocars quan cal i, fins i tot, es forma una cobla exprés per als actes centrals amb un repertori específic. Les ballades habituals d’aquests dies arreu del territori s’adeqüen per tal de facilitar la participació als actes unitaris i el Campionat de colles fa un parèntesi precisament en el moment àlgid del seu calendari.

Enguany, a més, s’hi afegeix la data de l’1 d’octubre, dia buit d’aplecs i concursos –convenientment traslladats a altres dates- i poques ballades, tal i com es va fer pel 9 de novembre. Aquell dia, recordem-ho, sí que es van fer ballades improvisades (entre altres llocs, a Tarragona) al davant de col·legis electorals en suport a l’esperit de la jornada. Fins i tot, una colla barcelonina de nova creació va adoptar el nom de “9 de novembre” i segueix exhibint-lo arreu on balla.

Una dinàmica que, com deia, no és nova, però que ara es mostra molt menys acomplexada i més decidida. Com el conjunt del país pel que fa al seu futur, en definitiva. 

dilluns, 31 de juliol de 2017

L'agenda de l'Un dos i seguit

Indiquem els principals aplecs i concursos de colles d'arreu del país, així com les ballades de sardanes i actuacions d'esbarts a les comarques de Tarragona

APLECS


Dissabte 26
- 16è aplec de Santa Maria de Besora. Tarda, al Pla de Teia. Cobles: La Principal del Llobregat i Jovenívola de Sabadell.
- 44è aplec de Premià de Mar. Tarda, a la plaça de la Vila. Cobles: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, Premià, Jovenívola de Sabadell i Marinada. Amb concurs de colles improvisades.
- 37è aplec de Cambrils. A 2/4 de 7 a la tarda i a 2/4 d’11 de la nit, al Parc del Pescador. Cobles: Reus Jove i La Principal de Tarragona. En cas de mal temps, al Palau d'Esports

Diumenge 27
- 45è aplec de Peralada. Matí i tarda, als Jardins del Castell de Peralada. Cobles: Ciutat de Girona, Mediterrània i Bisbal Jove

Dilluns 28
- 40è aplec de Navàs. Tarda i nit, a la plaça de l'Ajuntament. Cobles: Mediterrània, La Principal de Berga i Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.

Dissabte 2 de setembre
- 39è aplec de Martorelles. Nit, a la Masia de Can Carrancà. Cobles: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, Vila d’Olesa i Ciutat de Girona.
- 7è aplec d’Alguaire. Tarda, a la plaça de la Sardana. Cobles: Vents de Riella i Contemporània.

Diumenge 3
- 42è aplec d’Argelers. Matí i tarda, al pàrquing dels pins, a la platja. Cobles: Tres Vents i Nova Germanor.
- 30è Aplec dels Pirineus, a Encamp. Matí i tarda, a la plaça dels Arínsols. Cobles: Flama de Farners i La Principal del Llobregat.
- 36è aplec de Berga. Matí i tarda, a la plaça Viladomat. Cobles: Ciutat de Manresa, Berga Jove i Lluïsos de Taradell.
- 50è aplec de Ripollet. Matí i tarda, al Parc Gassó Vargas. Cobles: Jovenívola de Sabadell, Bisbal Jove i Marinada.
----------------------------

BALLADES DE SARDANES


Dilluns 21
- 20 h. Santa Coloma de Queralt. Plaça Major. Cobla: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.

Dijous 24
- 13 h. El Masroig. Cobla: Reus Jove.

Divendres 25
- 18.30 h. Móra d’Ebre. Plaça de Dalt. Cobla: Reus Jove.
- 22 h. Calafell. Confraria de Pescadors. Cobla: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.

Dissabte 26
- 18.30 h. Riba-roja d’Ebre. Cobla: Cossetània.

Diumenge 27
- 12 h. Prades. Cobla: Reus Jove.
- 19.30 h. El Vendrell. Rambla. Cobla: Contemporània.

Dilluns 28
- 13 h. L’Arboç. Cobla: Contemporània.

Diumenge 3
- 12 h. El Vendrell. Plaça Nova. Cobla: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Acte dins la sisena Trobada de colles veteranes. Després, dinar de germanor i ball.

----------------------------

CONCURSOS DE COLLES

Diumenge 27
- 19 h. Alió. Escoles. Territorial Comarques Tarragonines i colles lliures. Cobla: Cossetània.

Dissabte 2 de setembre
- 17 h. Encamp. Plaça dels Arínsols. Colles lliures. Cobla: Flama de Farners.
- 18.30 h. Vilanova de Bellpuig. Plaça Catalunya. Campionat de la Terra Ferma i colles lliures. Cobla: Bellpuig Cobla.
- 22 h. Olot. Plaça de Braus. Territorial Girona i colles lliures. Cobla: La Pral. d’Olot.

Diumenge 3
- 12 h. Les Borges Blanques. Plaça de la Constitució. Campionat de la Terra Ferma i colles lliures.

-----------------------

CONCERTS

Divendres 25
- 17 h. Móra d’Ebre. Residència Natzaret. Cobla: Reus Jove.

Diumenge 3 de setembre
- 18 h. El Vendrell. La Lira Vendrellenca. Cobla: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Acte dins la sisena Trobada de colles veteranes.


Tots ho són de sardanistes

[Un dos i seguit, 28-7-17]

L’estiu d’enguany haurà estat ben matiner, tal i com tots sabem perquè ho hem patit. La xafogor va fer-se notar quan semblava que encara no tocava i ha incrementat, doncs, els dies característics d’aquest moment de l’any en què ens trobem, ara sí, a finals de juliol i primers d’agost. Paradoxalment, és ara quan sembla que hi ha més sardanes arreu, una activitat procliu a generar grans suades, per poc que ens hi posem. Potser les colles de competició no tenen gaires concursos –algunes sí que es dediquen a fer exhibicions, les molt sofertes- i les ballades es desplacen de les ciutats a les zones turístiques, però és evident que això i les moltes festes majors que aquests dies es multipliquen arreu del país fan que de ballades n’hi hagi moltes.

I si pareu atenció a aquestes ballades veureu que és força habitual que també canviï bona part del públic. Podreu veure ballar gent que la resta de l’any no mouria ni un dit per anar expressament a on sigui que facin sardanes, però quan s’ho troben allí on estiuegen o hi ha anat viatjant de vacances, fins i tot s’ho passen bé ballant alguna que altra sardana. En ocasions, aquest tipus de sardanistes de temporada són ben nombrosos, omplint places i passejos, a vegades fent el que poden o altres descobrint que “on n’hi ha hagut sempre en queda”, quan es tracta d’actius balladors en altres èpoques. I aquí no hi volem mostrar ni burla ni sarcasme, senzillament constatar un fet, una realitat que, al capdavall, és bonic que sigui així.

Hem d’entendre que la sardana, com a dansa viva i popular que és no s’ha de basar, només, en els més fidels, que cal que hi siguin i com més millor, sinó també en aquells altres que, en un moment donat, encara que sigui molt ocasional i quan ni ells mateixos s’ho esperen, senten la necessitat d’obrir rotllana, agafar les mans de dues persones i deixar que els peus vagin fent curts i llargs al compàs de la música d’una cobla. I, ja dic: tant se val si és un vellet que prou feines pot moure el cos, si és una nena que s’inventa passos o és un adolescent que tracta de recordar allò que va aprendre en aquell curset a l’escola; si balla una sardana o només dues tirades... tots ho són de sardanistes. Tant de bo n’hi hagi molts a les moltíssimes sardanes que aquest estiu es ballaran a mil i un racons del país. 

dijous, 27 de juliol de 2017

“A veure si se’n cansen aviat”

[Un dos i seguit, 21-7-17]

L’activitat sardanista segueix desenvolupant-se, a la ciutat de Tarragona, de manera prou digna, ateses les circumstàncies. S’hi fan ballades, un concurs de colles, dos aplecs, algun concert... Disposa de dues cobles d’un nivell prou bo, de diverses colles de competició que, realment, ho són de competitives, hi ha diversos compositors amb una obra que, en algun cas, és força coneguda i acceptada arreu del país...

Naturalment, tot podria anar molt millor, tant per la quantitat d’activitats com per la qualitat d’aquestes. Però que no se’ns interpreti malament això darrer: la qualitat millorable no es refereix a l’obra dels autors de sardanes, pel nivell de les colles de concurs ni per les interpretacions de les cobles. La diferència de qualitat la veiem quan comparem les ballades tarragonines del cicle d’estiu, per exemple, amb les d’altres poblacions com, sense anar més lluny, el Vendrell, posem per cas. A banda de programar-ne moltes més (com enyorem aquells cicles a la Rambla que anaven de finals de juny a Santa Tecla!), a la capital del Baix Penedès tenen cura tant dels músics com dels balladors: llum per a veure els músics i que llueixin i, també, per tal que ells vegin bé les particel·les; hi ha cadires per al públic, megafonia, es fa propaganda... No són detalls gaire costosos, però que ajuden a fer que la festa sigui més reeixida.

Ben diferent és la situació a Tarragona, on el suport municipal és mínim, limitant-se a una subvenció que ha obligat a anar retallant el cicle, fins al punt que costa anomenar-lo així, i la col·locació de l’entarimat, prèvia sol·licitud i abonament de taxes. A l’hora de la veritat, la imatge dels músics quan fosqueja és més aviat trista són ells els que han de procurar-se la il·luminació per veure allò que han d’interpretar. A la diguem-ne “pista de ball”, costa retenir el públic més enllà dels més devots, ja que els bancs i els parterres de la Rambla aviat s’omplen. Pel que fa la difusió de l’acte, fora de la que puguin fer els mateixos sardanistes és nul·la. No veureu ni escoltareu cap esment per cap mitjà, contrastant amb les campanyes que realitzen d’altres ajuntaments com els de Salou, Calafell o el ja esmentat del Vendrell, per seguir sense moure’ns d’un entorn proper, que inclouen les ballades a les respectives campanyes d’estiu, tant en els programes i cartells que es difonen arreu, com en les corresponents notes de premsa.

Sap greu dir-ho, però la sensació és, clarament, que aquesta activitat no la consideren pròpia i més aviat fa nosa. “A veure si se’n cansen aviat”, deuen pensar.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Canvis d'hàbits

[Un dos i seguit, 14-7-17]

Tal i com sembla lògic, l’activitat sardanista es va adaptant, al llarg de l’any, a les circumstàncies meteorològiques i a les dinàmiques canviants de la societat. Així, veiem com la majoria d’aplecs i concursos es concentren en les èpoques més benignes del calendari: a la primavera i a la tardor. En realitat, n’hi ha gairebé tot l’any, però a l’hivern s’acostumen a convocar directament en pavellons i altres llocs coberts, com alguns aplecs o el concurs de punts lliures, mentre que a l’agost trobem pocs concursos (cap del Campionat de Catalunya) i els aplecs pràcticament desapareixen a les comarques de Barcelona i se centren en llocs  més turístics.

Les ballades en temps de calor són tota una altra història, moltes vinculades a festes majors o a cicles d’estiu, aquests també reservats per a poblacions d’estiueig i, generalment, programats al vespre o a la nit. A vegades, però, els canvis són per altres motius, com a Tarragona, que fa uns anys es va haver de variar l’hora per una mutació de costums en els ciutadans en general. El cicle d’estiu, durant molts anys, començava a dos quarts d’onze de la nit, en un temps que molts ciutadans aprofitaven les hores menys xafogoses del dia per passejar per la Rambla, anar a “tocar ferro” i, potser, ballar alguna sardana encara que no fossin practicants habituals, o, senzillament, gaudir de la música. En un moment donat, es va veure que això ja no funcionava així per a un nombre prou significatiu de ciutadans i es va decidir avançar les ballades a les nou del vespre.

El canvi, com en altres exemples que podríem posar, fou efectiu, però és clar que cal seguir, sempre, atents i oberts a totes les adaptacions que calgui fer. Alguns, ben dràstics, com deixar de convocar concursos de colles un migdia d’estiu en un camp de futbol, per exemple, són de sentit comú i ja fa temps que es practiquen. No sempre, però, tothom ho veu igual i el vell argument de “sempre s’ha fet així” ha fet més mal que bé, a banda de ser fals.

dimecres, 12 de juliol de 2017

El tret per la culata

[Un dos i seguit, 7-7-17]

Un parell de fets ben diferents entre ells han aconseguit que aquesta setmana hagi sortit més vegades la paraula sardana a tota mena de mitjans no sardanistes que en tot un any. Per un costat, el vídeo de la Contemporània amb la versió per a cobla de l’enganxós “Despasito”, amb milers de visualitzacions, comparticions a la resta de xarxes i esments, més o menys afortunats, a espais de ràdio i televisió –fins i tot al Telenotícies de TV3!- alguns seriosos i altres no tant. Un cas curiós, aquest, ja que la Contemporània se n’ha fet un fart de versionar les músiques més diverses. Potser és que aquesta vegada ho han fet de manera més immediata, fins al punt que més d’un ha descobert la cançó amb la sardana.

L’altra fet, més recent però no menys viral, com s’acostuma a dir, el va originar una desafortunada piulada a Twiter del director adjunt del diari El País Lluís Bassets arran del nomenament del nou conseller de Cultura de la Generalitat, Lluís Puig, que donava a entendre que haver estat sardanista i poder fer una política cultural amb visió de futur eren coses incompatibles. A partir d’aquí, les reaccions han estat moltes i, tal i com és habitual en les xarxes, hi ha hagut de tot i massa. Enmig d’aquest garbuix i procurant separar el gra de la palla, hem llegit opinions força assenyades i alguns articles molt recomanables, per fonamentats i sense prejudicis alhora. Sembla que a en Bassets el tret li ha sortit per la culata i ha quedat en evidència, predominant l’opinió que no s’ha de valorar els mèrits d’un conseller pel ‘glamour’ d’una part del seu currículum. 

De fet, la part sardanista de Lluís Puig no és, precisament, la més extensa i cal tenir en compte molts altres aspectes que ha treballat, tots ells, això sí, dins l’àmbit de la cultura popular i tradicional catalana. El problema potser és, precisament, aquesta darrera qualitat, la de “catalana”, allò que cou a alguns. Només cal fer una mirada a la resta de piulades de l’esmentat periodista per veure de quin peu calça.

dimecres, 5 de juliol de 2017

La sardana Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat?

[Un dos i seguit, 30-6-17]

Ja feia força temps –anys, de fet- que algú ja havia proposat que la sardana fos declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. En realitat, costa d’entendre que una manifestació popular d’aquesta importància no ho sigui des de fa temps, de la mateixa manera que ho són, entre d’altres, la Patum de Berga, els castells, el cant de la Sibil·la, el Misteri d’Elx, la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, les Falles de València, les falles del Pirineu i la dieta mediterrània, per posar només alguns exemples propers.

El cas és que no ha estat fins a dates relativament recents que algú ha pres la iniciativa i ha començat les actuacions necessàries. Tal i com sembla lògic, ha estat la Confederació Sardanista de Catalunya qui ho ha fet i justament aquests dies ha endegat accions concretes i visibles, com una campanya de micromecenatge a Verkami per obtenir els fons necessaris. O part dels fons, perquè ens consta que ja fa temps que s’estan duent a terme altres accions més discretes, com ara destinar-hi una part del preu de les entrades a les finals de La Sardana de l’Any, per exemple.

Ara bé, allò que més sorprèn a aquells que no coneixen el procediment per formalitzar una candidatura a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, és la complexitat dels passos a seguir, dels organismes diferents que cal que hi estiguin d’acord i de la inversió econòmica que s’ha de fer. Si accediu a l’espai corresponent de la plataforma Verkami, trobareu que s’explica tot això de manera prou detallada i, entre altres coses, es comprova que un dels requisits imprescindibles és comptar amb el suport clar i explícit d’un estat, que, d’altra banda, compta amb un nombre limitat de propostes a fer cada any. Sembla, per exemple, que en el millor dels casos, l’Estat espanyol no podría proposar la sardana fins al 2024. És clar que, d’altra banda, es pot comptar amb el fet que la sardana és viva en territoris pertanyents, a hores d’ara, a tres estats: Andorra, França i Espanya.

Ara bé, sembla que hi ha un altre aspecte que, asseguren, també és fonamental: que la sol·licitud compti amb l’adhesió del màxim de persones, entitats i organismes diversos, és a dir, que les persones que hauran de prendre la decisió final hauran de veure que no és una proposta de quatre gats. És per això que la Confederació s’esforça en divulgar al màxim la campanya i reclama la complicitat de tothom.

dijous, 29 de juny de 2017

Cal més que una botigueta

[Un dos i seguit, 23-6-17]

Fent un repàs a la discografia per a cobla (sardanista o no) dels últims mesos, podem concloure que és una de les més prolífiques de tots els temps. Una situació realment curiosa i paradoxal, sobretot si tenim en compte la situació general del món del disc. Allò més interessant és que en aquest panorama tant esplèndid hi ha de tot, des del típic recull de sardanes dedicades a un poble determinat, fins a propostes realment ambicioses que ofereixen, a més de qualitat, obres inèdites o amb plantejaments nous i renovadors. Obres per a dues cobles, espectacles de dansa contemporània, fusió amb grups ben diversos, combinacions instrumentals inèdites, etc. I això sense que hi faltin les reedicions més o menys interessants o noves versions de clàssics i, fins i tot, discos de qualitat més discreta (pocs, sortosament).

Una part d’aquestes noves publicacions estan a l’abast en fórmules tipus Spotify, però ni tots surten del format clàssic del CD ni tothom té la possibilitat ni l’ànim d’utilitzar aquells nous mitjans. Llavors, en un context on de botigues de discos n’hi queden ben poques i a les dels grans centres comercials poc es preocupen de segons quin tipus de música, ens preguntem com es distribueixen aquests enregistraments? Per subscripció en els cercles interessats? Les paradetes que hem vist a molts grans aplecs? Les cobles, que en molts casos van pel món amb una maleta amb la seva discografia que mostren a les actuacions? Segurament, és tot plegat el que dóna sortida a uns tiratges que acostumen a ser modestos, però també ens preguntem si no podria seria viable un espai a la xarxa que oferís la possibilitat d’obtenir tots els discos (i llibres o altres productes, perquè no?) al públic en general que, sovint, no té accés a moltes d’aquestes novetats.

El nou web de la Confederació Sardanista ja disposa del que anomenen “Botigueta”, però potser caldria treballar per tal que passés a ser una autèntica botiga virtual –no una botigueta-, amb una oferta de productes molt més completa.

dimecres, 21 de juny de 2017

Una mirada... diferent

[Un dos i seguit, 16-6-17]

Diumenge és el Dia Universal de la Sardana, una festa instituïda als anys 60 per l’Obra del Ballet Popular i assumida, recentment, per la Confederació Sardanista. En principi, l’objectiu de la jornada és contribuir al foment de la vesant de germanor d’aquesta dansa, tot procurant que es facin sardanes, d’una manera o altra, al màxim de llocs possible on hi hagi catalans. Per acabar d’arrodonir-ho, cada any es proposa una sardana determinada perquè sigui ballada a tots aquests llocs.

Més d’un ha mostrat la seva preocupació perquè sembla que la incidència d’aquesta diada no és tant important com se suposa que caldria, és a dir, que s’haurien de fer més actes sardanistes organitzats expressament pensant en la celebració del Dia Universal. La veritat és que potser això no és tant greu si pensem que ens trobem en un moment de l’any amb molts aplecs, concursos i ballades, de manera que ara, quan tot convida a anar a la platja o a viatjar, organitzar actes més enllà dels ja arrelats o vinculats a una festa major o similar, és arriscat. D’altra banda, no podem comparar aquesta “Dia” amb altres que, ens agradi o no, tenen un component comercial bàsic, essencial, com ara el dels enamorats , el de la mare o similars, amb una feina de promoció que ja s’encarreguen de fer efectiva els comerciants interessats. A Tarragona, per cert, és dels llocs on sí que hi ha una ballada específica per a la diada i funciona prou bé.

Pel que fa la sardana unitària d’enguany, Una mirada, de Pep Ventura, és curiosa la petita polèmica que l’ha envoltat aquests dies. La tria s’ha fet amb motiu de la commemoració del 200 aniversari del naixement d’aquests músic tant important per a la història de la sardana. Hi ha qui creu que s’havia d’interpretar la sardana original, tal i com la va escriure Pep Ventura, mentre que altres prefereixen la nova instrumentació que n’ha fet el mestre Lluís Albert i que és la que proposa la Confederació Sardanista. Bàsicament, allò que ha fet és canviar el tractament rítmic, propi dels balls vuitcentistes i que era força habitual en aquella època. Aquest és un vell tema de debat en tots els estils musicals i també, doncs, en la sardana.

En tot cas, allò important és que, organitzades expressament o no, hi haurà moltes oportunitats de ballar sardanes aquest diumenge, fins i tot a fora de Catalunya. Segurament, s’hi ballarà la sardana de Pep Ventura i s’hi llegirà el missatge que ha escrit el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en un altre element que vol ser unitari allí on s’hi facin sardanes.

divendres, 16 de juny de 2017

Constantí ha tornat a tenir concurs de colles

[Un dos i seguit, 9-6-17]

Diumenge passat, Constantí va recuperar el seu concurs de colles sardanistes després d’uns quants anys d’absència en el calendari d’aquest tipus d’actes. La veritat és que aquesta població del Tarragonès manté una activitat sardanista constant, que naturalment sempre es pot millorar i incrementar, però ja ens agradaria que moltes viles semblants fessin sardanes no només per les festes majors, sinó també per ocasions diverses com Sant Jordi o la Diada Nacional, així com un bon aplec amb dues cobles.

Ara, doncs, tornen a tenir concurs i cal esperar que l’èxit de l’altre dia els engresqui a seguir en els propers anys. El d’enguany era un concurs del territorial de Tarragona i, per tant, no comportava l’emoció dels del Campionat de Catalunya, però la festa va resultar prou atractiva per engrescar algunes d’aquelles colles que no es veuen amb cor d’anar als concursos grossos però que estan formades per gent que , abans que res, volen passar-s’ho bé ballant, cosa que, al capdavall, és el més important i constitueix l’essència de la sardana.

Per la seva part, les colles diguem-ne més competitives de la demarcació van aprofitar per donar l’alternativa a nous dansaires o experimentar en categories noves per a ells. I, sobretot, van ballar una anella immensa de nens i nenes de la colla Floquets, de Constantí, que, d’aquesta manera, feien la seva primera actuació en un concurs i, alhora, aconseguien que el poble tornés a tenir colla pròpia.

Tot plegat va fer que el concurs oferís una magnífica combinació de veterania, joventut engrescada i un futur engrescador amb els més petits. Paradoxalment, en aquest concursles classificacions potser no van ser allò més important, sinó veure que el món de les colles es pot viure de maneres molt diferents, que cadascuna realitza un paper determinat i necessari i que, malgrat les dificultats evidents, a les comarques tarragonines segueix essent un fet ben viu.

dijous, 8 de juny de 2017

Estudiar els instruments de la cobla a Tarragona?

[Un dos i seguit, 2-6-17]

La sardana, com a dansa que és, va acompanyada per una música característica. Això, evidentment, passa en tot tipus de ball, encara que en la sardana, més que en molts altres, és important la música en viu. No és que no hi hagi ballades amb música enregistrada, però acostumen a ser en una proporció molt minsa i, la veritat, donen la fatal impressió de cosa artificial i forçada.

Això, la música en viu, que és un valor i un mèrit indubtables, comporten uns costos importants. Les cobles són, al capdavall, autèntiques orquestrines professionals o professionalitzades, gairebé totes. Constitueixen un actiu cultural de primer ordre, encara que sembla que no tothom té del tot clara aquesta rellevància, però que és viu i generador, també, d’iniciatives innovadores, tal i com des d’aquí hem procurat destacar moltes vegades.

Els que tenen certa edat ja saben que aquest panorama va perillar força els anys 60 i 70, sobretot, per la manca de relleu a les plantilles de les cobles. Com també és evident que, posteriorment, tot va canviar com un mitjó, gràcies a diverses iniciatives locals per crear cobles joves, així com per l’evolució en positiu del món formatiu musical del país. Actualment, no és que tot siguin flors i violes per a les cobles, però el cert és que el nivell general resultaria impensable fa uns anys, que es programen  i es creen obres d’alta qualitat i complexitat, que la mitjana d’edat és realment baixa i que els relleus són infinitament més fàcils que en aquells anys esmentats abans.

A les comarques tarragonines els canvis a millor també s’han produït, però sembla que hi ha una mancança important en l’aspecte formatiu dels nous músics. És possible iniciar-se  en els instruments propis de la cobla a l’Escola Municipal de Música de Tarragona, però aquells joves músics que volen seguir avançant a nivell professional ho han de fer fora, a Vilanova com a opció més propera. És el cas dels nois que, recordem-ho, varem poder veure i escoltar a l’aplec Ciutat de Tarragona fa poques setmanes.

Sembla que aquesta preocupació per la manca de possibilitats de completar els estudis de tenora, flabiol o tible a la demarcació es va plantejar en el recent debat sobre el sardanisme a Reus i es va proposar fer gestions per tal que el Conservatori  de Tarragona inclogui aquests estudis. Fins i tot es va parlar de recollir firmes per donar la màxima força a aquesta sol·licitud. La veritat és que això ja es va intentar fa anys, en plena època fosca per a les cobles i podia haver estat una iniciativa pionera, però es va frustrar per l’oposició de part del professorat d’aleshores al Conservatori. Els anys han passat (molts, per cert) i la gent també passa, per això potser no s’hauria de perdre l’esperança que actualment sí que arribés a quallar un projecte seriós, semblant, com a mínim, als que ja existeixen a d’altres parts del país.

dijous, 1 de juny de 2017

Amb so de cobla

[Un dos i seguit, 26-5-17]

A la gala final del concurs La Sardana de l’Any celebrada ara fa quinze dies a Olesa de Montserrat  -una de les més reeixides que es recorden-, a l’hora dels parlaments d’autoritats i organitzadors, aquests van aprofitar per fer alguns anuncis interessants. Es va avançar, per exemple, que la propera final serà a Alcanar, una part del país on encara no hi ha viatjat mai; es va fer saber que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, farà un missatge al sardanisme amb motiu del Dia Universal de la Sardana; i també es va fer un primer anunci de la propera celebració del Primer Festival dedicat només al so de la cobla que se celebrarà a Palamós i s'anomenarà “Amb so de cobla”.

Aquesta és una iniciativa important per diversos motius, segons les dades donades a conèixer ahir dijous en una roda de premsa. Ho és perquè s’ha apostat per un esdeveniment amb tots els ets i uts: pressupost, organització professionalitzada, comissaris entesos en la matèria i de mentalitat oberta, i suport per part de les institucions. També cal remarcar que la programació, sense oblidar la sardana i la música per a cobla en format diguem-ne estàndard, vol ser una bona mostra de l’actual vitalitat del sector, amb molts músics de qualitat i cobles joves i ganes de provar-ho tot amb complicitat amb gent d’altres gèneres.

Algú podria trobar a faltar els pioners d’aquest mestissatge musical, com ara els que van fer reviure recentment aquell grup que es va anomenar Mauné i els seus Dinàmics, en el més pur estil dels 60; la potència de la Dharma i la cobla Mediterrània (els de la nostra sintonia principal, per cert); el fenomen Sardanova amb Santi Arisa; l’home de les mil idees sempre sorprenents i plenament actual que és Marcel Casellas, entre altres. Però potser cal entendre que no hem de menjar-ho tot el primer dia i que ja hi haurà temps per anar acollint projectes nostàlgics en alguns casos o ja consolidats en altres. Ara, de moment, sembla que s’ha optat per allò més nou, com els Biflats, Roger Mas o Jordi Molina, i, fins i tot, per produir coses pròpies, com el primer treball amb cobla de Cris Juanico.

En tot cas, un festival engrescador i que hauria de deixar sense arguments aquells que encara veuen la cobla com una cosa resclosida i sense futur. La major part de la programació ja està mínimament rodada i amb èxit en determinats cercles, però presentada conjuntament, cal esperar que es potenciï molt més i, potser, arribi a un públic més ampli, fins i tot aquell que fins ara s’ha mostrat impermeable a la cobla.

dijous, 25 de maig de 2017

Resultats enriquidors

[Un dos i seguit, 19-5-2017]

No sé si s’és prou conscient en el món de la sardana i de la cobla –més enllà, encara menys, suposo- del privilegi i el luxe que suposa que grans músics, ja siguin autors, intèrprets o les dues coses alhora, hagin fet aportacions importants a aquest gènere. Noms com Pau Casals, Robert Gerhard, Eduard Toldrà, Xavier Montsalvatge i, de fet, gairebé tots els noms destacats que ha donat el país, han escrit, poc o molt, per a cobla. Són instrumentistes virtuosos, ferms directors o compositors inspirats que han passat a la història de la música universal, fet que no ha impedit que fessin importantíssimes aportacions al repertori per a cobla.

Aquests dies, dues notícies ens recorden que entre els músics actuals encara segueix ben viva aquesta dinàmica. Per un costat, el destacat director d’orquestra Antoni Ros Marbà ha estat el guanyador del Premi de la Crítica, l’àmbit diguem-ne tècnic del concurs La Sardana de l’Any. És un goig veure com un professional molt ben valorat als millors auditoris del món segueix escrivint per a cobla.

En un sentit diferent, un altre músic també reconegut internacionalment, el flautista Bernat Castillejo, que va començar la seva activitat musical com a flabiolaire de cobla en formacions com la Jovenívola de Sabadell i la Mediterrània i després ha seguit desenvolupant una destacada carrera com a concertista de flauta travessera, ara ha estat guardonat amb el premi Agustí Borgunyó 2017 per a persones o entitats que han destacat per la seva tasca en favor de la música per a cobla.

Dic que és un cas diferent, perquè Castillejo va començar a la cobla i després va accedir al món de la gran música, la música clàssica, on ha triomfat. Això no l’ha apartat, però, de la cobla. Potser sí com a membre fix d’una plantilla, però no com a col·laborador esporàdic de diverses formacions i, sobretot, com a director titular de cobles de primer nivell com la Sabadell o la Mediterrània. També cal remarcar la seva habilitat com arranjador de músiques molt diverses per a cobla. Un cas rellevant però no únic de músic per a cobla que, posteriorment, ha excel·lit en altres àmbits musicals. Quan, en aquesta situació, no s’han desvinculat del tot amb la cobla, els resultats només podien ser enriquidors. 

dimecres, 17 de maig de 2017

Aparador de sardanes noves

[Un dos i seguit, 12-5-17]

Des d’una perspectiva externa del món de la cobla i, segurament, des de la de molts dels que s’hi mouen habitualment, no se sospita la gran quantitat de sardanes noves que s’estrenen cada any, al voltant de dues-centes. Naturalment, entre aquestes n’hi ha de tota mena, com a tot arreu: des de moltes realment dolentes fins a composicions genials. Entre aquests extrems, a més, hi ha diversitat d’estils, desmentint així aquella visió superficial d’alguns que diuen que “totes els sonen igual”.

El problema d’aquesta quantitat de producció és que, fins i tot encara que no comptéssim les “oblidables”, costa donar-les a conèixer, que accedeixin als repertoris de les cobles més enllà del dia de l’estrena, i això quan s’arriben a estrenar. En el seu moment, l’activista i periodista Jordi Puerto va crear el concurs La Sardana de l’Any amb la intenció, precisament, de divulgar les sardanes noves, més enllà de si tot aquest muntatge culmina, cada any, amb premis i guardons. En bona part, ho va aconseguir, per això la Confederació Sardanista el va recuperar anys després que els trasbalsos del panorama radiofònic dels anys 80 el fessin desaparèixer.

La Sardana de l’Any no ha estat, tant abans com ara, exempta de polèmica. Alguns l’havien qualificat, despectivament, de ‘show’, per les seves semblances, segons com, amb determinats aspectes del festival d’Eurovisió –que, casualment, enguany coincideix en el dia, encara que no en l’hora-, mentre altres lamenten que el sistema de votacions permeti que sardanes notables quedin arraconades per altres de més, diguem-ne, ordinàries. Tot això és molt relatiu, però no hem d’oblidar que, abans que res, tal i com hem dit abans, es tracta de divulgar sardanes noves; però també cal entendre que és un premi de popularitat, encara que un jurat fa una tria prèvia per tal de garantir uns mínims; i, finalment, que a la festa final també es lliura un premi atenent a la qualitat i segons el criteri d’un jurat. Igualment, es preveu un Premi Joventut, on, a més d’atorgar-lo a un compositor jove, es tenen en compte criteris de qualitat evidents.

El cas és que de la final d’Olesa de dissabte en sortiran unes obres guanyadores, certament, però també n’hi ha moltes més que, com a mínim, han estat emeses per un grapat d’emissores d’arreu del país i internet els ha obert les portes de tot el món, cosa que d’altra manera hauria estat molt més difícil.

dijous, 11 de maig de 2017

Músics d'ara i del futur

[Un dos i seguit, 5-5-17]

Un aspecte que molts tarragonins ignoren –i, segurament, bona part dels que es reconeixen com a sardanistes- és que a la ciutat de Tarragona és possible estudiar els instruments propis de la cobla: flabiol, tible i tenora. Es tracta de part de l’oferta de l’Escola Municipal de Música, la qual ja fa anys que disposa de la seva àrea dedicada a la música popular i tradicional. Segurament, és més conegut que hi ha sorgit molts i bons grallers, per exemple, però el cert és que també compta amb bons professors d’altres instruments, com ara l’Elisenda Vilarúbias i Maria Antònia Pujol, excel·lents tenores, o el Sergi González, reconegut flabiolaire.

Una bona manera de divulgar aquesta opció que tenen els nostres joves músics és la que hi haurà, un any més, a l’aplec Ciutatd e Tarragona de diumenge, on hi actuarà una bona representació, tant sota el nom de La Cobleta, com comptant amb la col·laboració de la cobla Cossetània.

Fa bastants anys, sembla que hi va haver un intent d’integrar l’ensenyament d’aquests instruments al Conservatori, però sembla que les reticències de part del professorat d’aleshores ho va frustrar. Per sort, a hores d’ara la mentalitat de molts músics ha canviat notablement i no només s’han superat certs prejudicis, sinó que és força habitual que practiquin amb tota naturalitat en diversos i ben diferents tipus de música. D’alguna manera, ja ho havien fet sempre les cobles-orquestres, que en un sol dia poden fer des d’un cercavila al ball, passant per l’ofici religiós, les sardanes o el concert, canviant no només d’estil sinó d’instrumental segons convingui. Actualment, a nivell individual, un músic pot, perfectament, fer música clàssica, jazz, rock, tradicional o la combinació de tot plegat. I el millor de tot és que, en molts casos, ho fan amb moltíssima qualitat.

Diumenge, doncs, tenim una bona oportunitat de donar suport a aquests joves que comencen i que tindran la seva oportunitat de mostrar-se al públic a l’aplec Ciutat de Tarragona, al Parc del Francolí.

dijous, 4 de maig de 2017

Els veterans, competitius

[Un dos i seguit, 28-5-17]

Aquest diumenge comença, a Perpinyà, el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes 2017, i ho fa amb el grup A de Veterans, la categoria que més interès ha aportat les últimes temporades. I no és que la que tradicionalment ha estat considerada la principal, la de Grans, també anomenada Absoluta, hagi perdut emoció. Aquesta començarà la setmana vinent a Figueres, l’actual Capital de la Sardana, i segur que ens farà estar atents al paper de les que fins ara han acaparat els primers llocs i les que els hi voldran disputar.

Però ja hem comentat moltes vegades que la de Veterans ha deixat de ser la categoria, només, de la gent gran que volen passar-s’ho bé ballant en colla i, si pot ser, guanyar algun concurs. Han anat sorgint colles formades, bàsicament, per gent de més de 40 anys que havia estat balladora de colla en la seva joventut i que ara encara gaudeixen d’un estat físic que els ha permès posar-se al dia i obtenir un conjunt prou competitiu. Practiquen allò de la sardana esportiva, en la línia d’aquells que corren o practiquen esports a unes edats temps enrere impensables.

Entre aquestes colles n’hi ha una de la ciutat de Tarragona, la “Toc de Dansa”, que ha estat campiona de Catalunya diverses vegades i, en tot cas, els últims anys ha disputat els primers llocs amb aquesta nova fornada de colles que comentàvem, o colles ja existents que s’han actualitzat convenientment. Diumenge, doncs, seran a Perpinyà, un concurs, d’altra banda, llunyà però atractiu i ben organitzat, encara que amb mala sort pel que fa la climatologia. De totes maneres, ja sigui a la plaça del Castellet o al lloc alternatiu del Palau de Congressos, segur que s’hi podrà veure un bon espectacle on els dansaires de la “Toc de Dansa” hi contribuiran de manera notable.

dijous, 27 d’abril de 2017

Val molt la pena

[Un dos i seguit, 21-4-17]

La diada de Sant Jordi d’aquest diumenge convida a preguntar-se si hi ha, al mercat,  llibres amb un mínim de qualitat de temàtica sardanista. La veritat és que sí que se n’han publicat molts d’interessants, de qualitat i pràctics, fins i tot. La bibliografia sardanista és, doncs, extensa i variada, incloent-hi, també, molta cosa deficient, de poc nivell o, directament, oblidable. Com en tots els àmbits, és qüestió de saber triar.

I aquí és on arriba el problema: poder triar. Perquè si bé hem dit que s’ha publicat molt material valuós, una altra cosa és que aquest estigui a l’abast. Allò que falta és presència a les llibreries de publicacions actualitzades, més enllà de les últimes novetats, generalment de caire molt específicament local, com ara la història del sardanisme a Reus, per exemple. Trobem a faltar, posem per cas, una versió actual del llibre “La sardana, dansa d’avui”, de Jaume Nonell i Lluís Subirana, una magnífica visió del fet sardanista que inclou un molt bon disc en CD, perfecte en el moment de la seva publicació ara fa vint anys, però on caldria afegir-hi moltes coses que han passat des de llavors.

De totes maneres, suposant que el trobeu en alguna llibreria, encara manté bona part del seu interès per als sardanistes i per aquelles que vulguin introduir-se en aquest ampli i insuficientment conegut àmbit de la cultura catalana. Això és així gràcies a un plantejament rigorós, crític i amb un perfecte coneixement del fet sardanista.

I per als que vulgueu anar una mica més enllà i saber més coses dels orígens de la sardana moderna, hi ha un llibre publicat el 2006 que trenca tòpics i explora qüestions poc o gens tractades fins al moment. Es titula “Córrer la sardana: balls, joves i conflictes” i el va realitzar un molt bon equip de professionals i el va publicar Rafael Dalmau Editor. Potser tingueu sort i enmig de la inflació de novetats de tota mena que col·lapsen les llibreries encara el trobeu. Val molt la pena. 

dimecres, 19 d’abril de 2017

Una situació perversa

[Un dos i seguit, 7-4-17]

Un dels aspectes més característics de la sardana que, a més, la fan un cas insòlit en el terreny de la cultura popular, és que es tracta d’una dansa plenament viva, que la balla la gent lliurement i de manera espotània, al marge, és clar, de les colles de concurs. S’ha mantingut, de manera plenament viva en la seva forma actual, des de la reforma de l’època de Pep Ventura, durant més de segle i mig, sense necessitat que la practiquin grups de reconstrucció ni de recuperació i amb un abast territorial realment important i únic.

Ha calgut, això sí, que hi hagi qui organitzi les activitats. Qui llogui músics i prevegi la promoció i les infraestructures pertinents, qui pensi en activitats complementaris, programi les dates més oportunes, etc. La iniciativa oficial, en aquest cas, ha estat mínima i molt puntual, més aviat vinculada a les festes majors. El gruix de la voluminosa activitat sardanista ha estat possible gràcies al ric teixit associatiu del país, ja fossin ateneus, casals i similars o associacions específicament sardanistes. Tampoc han faltat, sobretot a nivell rural, nombrosos elements individuals que han generat activitat comptant amb el suport d’ajuntaments i entitats locals i que ells han fet, senzillament de gestors.

En tot cas, les característiques pròpies de la sardana –essencialment, un ball que la majoria de les vegades es practica al carrer i totalment de franc per al públic- impossibiliten que, la majoria de les vegades, la seva gestió es pugui portar a terme de manera similar a altres manifestacions musicals, de dansa o teatrals, és a dir, cobrant entrada i tractant així de fer que sigui mínimament rendible. La dependència de les subvencions públiques i privades és gairebé absoluta.

A Tarragona, aquesta situació ha esdevingut perversa. Tenint en compte el que acabem de dir, anys enrere, ja fos en temps del franquisme o els primers anys dels consistoris democràtics, era habitual que la majoria de ballades les assumís l’Ajuntament, al marge que les entitats poguessin generar més activitat pel seu compte. En un moment donat, es va creure convenient que aquestes entitats gestionessin les ballades pagades per l’Ajuntament. Era el mateix, però comptant amb el millor coneixement que els mateixos sardanistes tenen d’allò que s’organitza: ballades, aplecs, concursos...

Amb el temps, s’ha arribat a aquella situació perversa que dèiem: aquelles ballades ja no són assumides com una cosa pròpia per l’Ajuntament (fora de les de festa major), que, això sí, paga una subvenció, que  cada cop és més minsa. El problema no és, només, que si hi ha menys aportacions això porta a fer menys coses o cercar altres ingressos no per fer més ballades sinó per mantenir allò que ja feia l’Ajuntament i encara no hi arriba. Ara, a més, són els organitzadors que han de fer una sol·licitud a l’Ajuntament per poder portar a terme aquelles activitats, assumir assegurances, impostos, aportacions a la Societat d’Autors, propaganda, infraestructura, etc. En definitiva, com hem dit, no es considera una cosa pròpia.

dijous, 6 d’abril de 2017

Un patrimoni per reconèixer

[Un dos i seguit, 31-3-17]

Ja ha començat la campanya que la Confederació Sardanista de Catalunya va decidir emprendre amb l’objectiu d’aconseguir que la sardana rebi el títol de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco. Un procés que, oficialment, serà presentat el proper 19 de juny.

D’entrada, pot sobtar que la sardana encara no gaudeixi d’aquesta qualificació, sobretot quan ja la tenen molts altres elements molt respectables però amb menor incidència que la sardana. També pot sorprendre que calgui crear una comissió de treball com la que ara comença a actuar amb tanta parafernàlia.

El cas és que per tal que sigui considerada una candidatura cal seguir tota una llarga, complexa i costosa (econòmicament parlant) sèrie de passis i de tràmits. És a dir, que cal que hi hagi una determinada estructura organitzativa per portar a terme amb certes possibilitats d’èxit aquests passos, inclosa una promoció de les virtuts d’allò que es proposa com a Patrimoni. Igualment, un element indispensable és que cada candidatura compti amb l’aval clar i correctament formalitzat per part d’un estat. I no és que fins ara no s’hagués considerat la possibilitat que la sardana fos proposada, sinó que les preceptives iniciatives a nivell parlamentari espanyol han topat amb les típiques picabaralles polítiques. Primer, el Partit Popular ho va desestimar per allò de no privilegiar una dansa en detriment d’una altra; i, posteriorment, va ser aquest partit qui ho va voler proposar com a idea pròpia.

Davant de tot això, s’entén que la Confederació Sardanista vulgui actuar amb cautela i serenor, però també tenint en compte que d’estat que poden donar suport a la proposta n’hi ha tres, en part dels quals s’hi ballen sardanes: Espanya, França i Andorra. De fet, aquest darrer va ser qui va fer possible que, no fa pas gaire, obtinguessin el títol les Falles del Pirineu, que abasten un àmbit més reduït, però que també és a cavall dels tres estats esmentats.

De moment, ens consta que des de fa mesos que s’hi està treballant seriosament i aviat es farà visible la campanya a nivell de carrer, comptant amb un logotip identificador amb la intenció que sigui divulgat al màxim.

dijous, 30 de març de 2017

Aplecs arreu del país

[Un dos i seguit, 24-3-17]

Aquest cap de setmana s’enceta la temporada oficial d’aplecs a les comarques tarragonines. Serà diumenge i, enguany, a Sant Carles de la Ràpita. Tot i que els aplecs acostumen a ser programats gairebé sempre per les mateixes dates any rere any, precisament la mobilitat de les festes de Carnaval i Setmana Santa fa que l’inici de temporada sigui la part més variable.

Comença, així, una bona oportunitat de conèixer país tot ballant sardanes. Es pot seguir el calendari d’aplecs combinant la dansa amb altres atractius de cada zona i comprovar com en són de diferents els amfitrions de cada festa, no només per la manera de plantejar el seu aplec sinó per l’entorn de cada celebració. Evidentment, no és el mateix l’aplec de la Ràpita que el de la Mussara, posem per cas. També és ben diferent ballar a Torredembarra o fer-ho a Flix, o menjar la mona als aplecs de la Pobla de Montornès i Roda de Berà o anar al d’Ascó o Benissanet.

Val la pena, doncs, aconseguir una Guia Sardanista en paper o accedir-hi en el format digital, programar el cap de setmana o, fins i tot, la temporada, tenint en compte, entre altres coses, els complements, és a dir, les activitats que sovint acompanyen les sardanes, com ara les ofertes gastronòmiques, que en alguns casos són molt recomanables.

I, per aquells que vulguin anar més enllà, encara poden descobrir més festes i indrets amb les nom poques ballades que, sobretot amb les festes majors, també mostren el caràcter de cada racó del país. 

dijous, 23 de març de 2017

Amb una foto no n'hi ha prou

[Un dos i seguit, 17-3-17]

Tal i com és costum, durant la proclamació de Figueres com a Capital de la Sardana 2017 de dissabte passat, es va donar a conèixer la llista de guardonats en els Premis que hi van associats i que porten el nom genèric, precisament de Capital de la Sardana. Els atorga anualment la Confederació Sardanista de Catalunya i seran lliurats la propera tardor, també a Figueres. Es tracta de reconèixer i divulgar la feina d’anys, una iniciativa singular o innovadora o, fins i tot, el suport a la sardana i la dansa catalana en general per part de persones, col·lectius o empreses.

De premis amb aquest esperit n’hi ha diversos i, algun, amb prestigi i veterania, però aquests que ara s’han publicat són els més amplis i els, diguem-ne, oficials, ja que són els promoguts per la màxima entitat sardanista, la Confederació. Ara bé, al marge del valor que tinguin, el cert és que representen un valuós mostrari de la riquesa, vitalitat i diversitat d’aquesta part de la dansa i de la música catalanes. Això ho hem comentat diverses vegades, però el cert és que mereix ser destacat.

Si agafem el llistat de premiats dels últims cinc anys, posem per cas, obtindrem una visió no total però sí prou representativa del fet sardanista. Massa sovint el valorem amb fotos fixes, és a dir, visions molt i molt parcials, a vegades positives i engrescadores, i d’altres tot el contrari. No es pot valorar un fenomen tant estès arreu del país i viscut de manera tant diversa amb flashos sempre incomplets per definició.

Els premis ens mostren, efectivament, des d’aquell individu que, de manera totalment desinteressada i anònima s’ha passat mitja vida ensenyant a ballar, o aquell aplec que ha estat cinquanta anys fidel a la cita anual, fins a un projecte nou i engrescador, sobretot per a la gent jove, o un vídeo fet amb gràcia per mostrar, precisament, com és realment la sardana. Això i molt més ens mostren els premis si els llegim detingudament i en una mostra el més àmplia possible d’edicions. Més d’un dels que encara no entenen la sardana i les seves possibilitats hauria de fer-ho i comprovaria que de “fotos” (entre cometes) se’n podrien fer moltíssimes.

dimarts, 14 de març de 2017

La nostra capital

[Un dos i seguit, 10-3-17]

Aquest dissabte, la ciutat de Figueres serà proclamada com a nova Capital de la Sardana, un títol que dura, justament, un any, de manera que el mes de març del 2018 ens disposarem a celebrar el mateix però a Montblanc.

El precedent d’aquesta capitalitat era, recordem-ho, les Ciutats Pubilles, també amb la intenció de fer que una ciutat sigui el centre d’atenció sardanista i, en la mesura del possible, del país, durant dotze mesos. La idea va néixer i concretar-se en ple franquisme i amb les dificultats i les connotacions pròpies de l’època. Entre altres coses, es feia una caravana festiva que, durant uns dies, unia la Ciutat Pubilla que acabava el seu protagonisme amb la que era a punt d’iniciar-lo. Una comitiva amb vehicles privats, publicitaris, músics i tothom que hi volia participar, que voltava per diverses comarques sense fer, precisament, el camí més curt, amb parades a aquelles poblacions que volien rebre’ls. A més, tal i com ens podem imaginar, tot plegat sovint adquiria característiques d’afirmació de país, per dir-ho de manera senzilla. Curiosament, una població tant potent sardanísticament parlant com Figueres no ho va ser mai Ciutat Pubilla.

Amb el temps, el país ha canviat i el sardanisme també, fent que les caravanes perdessin atractiu i, finalment, desapareguessin, obligant a replantejar les Ciutats Pubilles. L’actualització no ha estat de nom, encara que sí que es manté l’esperit de voler centrar l’atenció sardanista en una vila concreta. Precisament, ara se l’anomena Capital de la Sardana i, a més dels actes protocol·laris i els extraordinaris que s’hi puguin fer, es tracta de potenciar els habituals de cada població, implicar-hi la resta dels seus habitants i les seves entitats i situar-hi actes d’abast general, com ara concursos del Campionat de Catalunya, la presentació de la Guia Sardanista, etc.

Al llarg de la història de les Ciutats Pubilles i les Capitals n’hi ha hagut de més reeixides que altres, naturalment. Entre les millors es recorda el pubillatge de Tarragona, l’any 1973, mentre que ara tot sembla indicar que la tradició de Figueres es farà notar en el seu èxit. De cara a l’any vinent, doncs, el repte el tenim més a prop, a Montblanc, on s’hi haurien d’abocar no només els sardanistes locals, sinó els de l’entorn, de tota la demarcació.

dijous, 9 de març de 2017

La imatge del sardanisme

[Un dos i seguit, 3-3-17]

Els molts estudis que s’han fet al respecte coincideixen en afirmar la importància de la imatge en qualsevol aspecte de l’activitat humana. Tenir-ne cura no vol dir, només, agradar o agradar-se, sinó comunicar en un sentit o altre. Vol dir que no n’hi ha prou en ser honest, bo o poderós, per exemple, sinó que cal semblar-ho, o donar a entendre de la manera més evident possible aquesta sensació als altres. Sempre hi ha hagut qui ho ha tingut clar, això, com ara el rei Lluís XIV, que era un homenet lleig i escanyolit, però va saber explotar al màxim la imatge personal que, un cop tractada convenientment, canviava de manera radical, així com tot allò que l’envoltava, que era dissenyat de tal manera que mostrés, precisament, una imatge de poder i superioritat, cosa que ni de lluny podia donar el seu aspecte diguem-ne natural.

Tot això, ens agradi o no, s’ha anat incrementant i generalitzant fins a nivells i un abast insospitats temps enrere. I qui no ho entén així o no ho accepta s’exposa a la marginalitat o, com a mínim, la discreció més absoluta. En l’àmbit que aquí ens interessa, el de la part de la cultura popular que són les sardanes, els esbarts i la cobla, també n’hi ha molts que ho veuen clar. El problema és que estem parlant d’un món on predomina el voluntariat, a qui no se li pot exigir segons què, i, molt sovint, també tenen pes les inèrcies. Malgrat això, s’hi detecten no poques iniciatives interessants de cara a oferir una imatge vital, atractiva, juvenil i original d’un producte (en el més bon sentit de l’expressió) amb prou valor intrínsec i capacitat per estar al dia.

Veiem cartells que ens poden agradar o no, però que mostren aquest neguit, hi ha esbarts que ofereixen espectacles dignes de professionals, cobles amb propostes que no desmereixen qualsevol altra oferta del moment, colles que tenen cura no només de ballar bé i de manera elegant, sinó de disposar d’un vestuari actual i en condicions òptimes, etc. La imatge d’aquest món, és clar, també es mostra pels mitjans de comunicació en la mesura que es pot. I, actualment, a la premsa, la televisió i la ràdio (aquí fora dels espais específics) això està molt limitat, però s’obre un camp immens a les xarxes socials i a Internet en general. Un tema que el sardanisme està explotant força i que ara, amb el nou i flamant portal de la Confederació Sardanista es disposa no només d’un complet punt de referència a la xarxa, sinó que ara és possible que aquelles entitats amb menys capacitat de treballar-hi també hi tinguin el seu racó. Aprofitem-ho!