dijous, 16 de novembre de 2017

Tònic sardanista

[Un dos i seguit, 10-11-17]

Diumenge passat, la climatologia va respectar la gran final del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes Alevines, Infantils i Juvenils que va tenir lloc a Valls. Des de l’any 1992 que aquest concurs té el merescut privilegi de proclamar les campiones més joves d’aquesta competició i al llarg d’aquests anys massa vegades ha calgut anar a l’espai alternatiu de la sala Kursaal, prou adequada per a aquesta comesa, però que sempre serà lluny de l’ambient que es crea, cada any, a la plaça del Pati. Aquesta vegada, doncs, la pluja i el vent van donar pas al sol, moderat, això sí, per les primeres frescors de l’any a les zones d’ombra.

El cert és que el concurs de Valls ve a ser una mena de tònic per als castigats ànims dels sardanistes més preocupats per l’estat de salut de la sardana. Veure aquella plaça plena de joves ballant amb entusiasme i, a més, fer-ho molt i molt bé, resulta autènticament encoratjador. Ja sabem que això no és garantia de res, que de problemes greus n’hi segueix havent, que molts d’aquells nens i nenes, nois i noies, tard o d’hora se’n desvincularan, principalment a causa dels estudis, les feines, els ambients en els que es mouen o, senzillament, perquè se n’han cansat.

Però l’autèntic estímul que ens proporcionen diades com la de Valls és comprovar com quan les coses es treballen amb temps, il·lusió i tenint en compte a qui van destinades, s’obtenen resultats positius. I, és clar, em refereixo tant als organitzadors de la final com als responsables que participen en els concursos, que a la final no fan altra cosa que culminar una intensa temporada d’assajos, concursos i mil i una activitats diverses per tal d’engrescar els dansaires i mantenir l’interès de les colles respectives. No sé si gaire gent és conscient del que això significa en temps, tensió emocional, imaginació exercitada constantment i, sovint, despeses gairebé mai remunerades. Quelcom semblant als que imparteixen cursets, promouen aplecs i ballades o s’empesquen iniciatives originals i renovadores, que de tot n’hi ha. Sort d’ells, sens dubte!

dimecres, 8 de novembre de 2017

Llibertat presos polítics!

[Un dos i seguit, 3-11-17]

El que ara mateix comença a Tarragona Ràdio és un programa de sardanes, esbarts i música per a cobla. Un sector de la cultura popular d’aquest país, de Catalunya, que, a banda que els més diversos col·lectius i entitats que el formen sempre han estat sensibles a la defensa de la cultura i les institucions pròpies, en situacions excepcionals com les actuals també ho són, com la majoria de ciutadans. Han estat sempre compromesos, en temps de dictadura, en l’anomenada transició, en les recents mobilitzacions i, és clar, ho estan i ho estaran en aquest nou i fosc panorama de repressió desfermada. Unes agressions que adopten molt diverses formes, fins i tot les més bèsties de privació de llibertat dels nostres governants escollits democràticament i, per tant, legítims.

Als que fem l’Un dos i seguit, igual que la immensa majoria dels que treballen per la nostra música i per la nostra dansa, ens trobareu al costat dels nostres representants i els treballadors per la cultura i la nació empresonats, no pas en el dels còmplices que això hagi passat, còmplices ja sigui per acció o per omissió. Un cop més, reclamem la llibertat dels presos polítics: els Jordis i els nostres governants escollits democràticament.

dijous, 2 de novembre de 2017

De concert...

[Un dos i seguit, 27-10-17]

Igual que ho fa la naturalesa a mida que ens anem endinsant en la tardor, l’activitat sardanista va canviant de color. El nombre d’aplecs va minvant, mentre els concursos de colles es disposen a fer una mena de traca final del Campionat amb les grans finals de les diferents categories, concentrades totes en aquest mes de novembre que estem a punt de començar.

El volum d’activitat va baixant, doncs, encara que sense arribar a extingir-se del tot. De fet, n’hi ha una que és ara, en els mesos que ara vindran, quan adquireix més importància, encara que situant-se molt lluny de la dels aplecs, les ballades i els concursos en temporada alta. Ens referim als concerts de cobla, generalment previstos en espais tancats, aquells que permeten gaudir adequadament de la música, ja siguin sardanes o altres gèneres i formats. Hi ha molta música de qualitat que permet confeccionar programes de concert de tota mena i per als gustos més diversos, alhora que disposem de nombroses cobles amb prou solvència per oferir aquests repertoris. Potser només faltaria que algú més dels que ja ho fan s’engresqués a promoure més concerts i, sobretot, que sabés seduir a aquell públic potencial però tristament desconeixedor dels atractius d’aquest tipus d’activitat.

De fet, les properes setmanes tindrem diverses oportunitats, a Tarragona i ciutats veïnes, de gaudir d’alguns concerts amb la cobla com a protagonista. Encara són pocs en nombre respecte a allò que seria desitjable, però resulta encoratjador comprovar com es tracta de propostes originals i valentes, en algun cas fruit de la iniciativa dels mateixos músics. Des de les sardanes de Pau Casals, més enllà dels pocs títols més divulgats, fins la reivindicació de Josep Maria Bernat, un gran valor de la música per a cobla mereixedor d’una major atenció, passant pel descobriment de diverses vinculacions familiars entre compositors com a bona excusa per contrastar estils i fer viure per als melòmans composicions a vegades incomprensiblement arraconades.

A veure si en sabem gaudir, tots plegats!

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Res serà igual

[Un dos i seguit, 20-10-17]

Ens trobem immersos en uns moments molt especials per al país i, naturalment, per a tot allò que aquest inclou, com les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, és a dir, les qüestions que tractem habitualment en aquest programa que ara comença una nova edició.
És evident que res serà igual, a partir d’ara a Catalunya, ja sigui perquè de tot plegat en resulti un panorama nou i engrescador de cara a construir un nou país, com perquè triomfin, si més no momentàniament, les forces fosques, aquelles que ens atonyinen, ens mantenen tancats presos polítics, violen la correspondència, volen intervenir les nostres institucions, suspendre l’activitat d’entitats i, en definitiva, volen consumar allò que sempre han procurat per ofegar el nostre país.

No cal repetir quina és l’aspiració en aquest sentit d’aquells que treballem per la cultura popular, però també tenim clar que l’experiència acumulada en molts anys de lluita contra corrent farà que, si convé, recuperem aquelles dinàmiques i participem, en aquesta tasca, amb la resta de la societat. Ens caldrà, això sí, si es dóna el cas, explicar-ho d’alguna manera als més joves, aquells que no van viure l’anterior etapa de repressió. Unes generacions que només coneixien, fins ara, un escenari de democràcia que, pel que sembla, tenia un decorat que amagava, al darrera, uns vells i sinistres esperits supervivents de l’antic règim que ara tornen a manifestar-se.  

dijous, 19 d’octubre de 2017

Coordinem-nos!

[Un dos i seguit, 13-10-17)

Entrem en un cap de setmana especialment atapeït i interessant en l’àmbit sardanista. Aquí, a Tarragona, diumenge arribarà una nova edició del segon aplec de la ciutat, el del Serrallo. Una magnífica oportunitat de ballar i escoltar sardanes, matí i tarda, i gaudir d’aquest bell indret. Mentrestant, a Barcelona, hi haurà un dels aplecs més importants de l’any, l’anomenat Aplec de Tardor, de les Roquetes o de la Guineueta, que tots són noms que en fan referència, on hi haurà moltes i bones cobles.

Paral·lelament, les colles de competició es troben en un període d’unes quantes setmanes molt intenses i decisives pel que fa al Campionat de Catalunya, i aquest diumenge n’és un molt bon exemple. Al matí, els respectius grups A de colles Grans i Veteranes coincidiran a Terrassa, en un dels concursos més importants de l’any. Vist des de Tarragona, caldrà estar atents al paper de la veterana “Toc de Dansa”, després que hagi aconseguit accedir al selecte grup de les millors colles de la categoria, col·lectiu que tot just ara enceten la fase final de la competició del 2017.

A la tarda, al Vendrell, en plenes Fires de Santa Teresa, a més del Campionat Territorial de les Comarques de Tarragona, l’atenció estarà centrada en les colles juvenils, que d’aquesta manera també enfilen la recta final de la competició, que ha de culminar a Valls el 5 de novembre. En aquest cas, als tarragonins ens interessa el bon paper que hi està fent la colla “Nova Tarragona Dansa”, amb moltes possibilitats de fer podi amb una plantilla jove però experimentada que s’estrena enguany a la categoria juvenil. 

Tot plegat, ens mostra un panorama ric i ple de vitalitat, potser només emboirat pel temor que tanta coincidència d’actes importants en un sol dia pugui resultar negatiu. La manca de coordinació sembla ser un mal endèmic, ja que no és nou ni limitat a unes poques dates. És evident que aquest és un dels grans reptes de la Confederació Sardanista de Catalunya, que ha de trobar la fórmula per evitar concentracions d’activitat exagerades en un sol dia, ja que no beneficien a ningú.

dijous, 12 d’octubre de 2017

Consciència tranquil·la

[Un dos i seguit, 6-10-17]

Ja ho comentàvem fa poques setmanes: la gent de les sardanes, els esbarts i la cultura popular, ja en tenien d’experiència en defensar el país en temps difícils i més enllà de la simple pràctica de les respectives activitats. Algú, algun dia, hauria de recollir aquestes accions concretes i militàncies perllongades que, per raons òbvies, en el seu moment no van quedar registrades enlloc més que en la memòria dels que ho van viure i en la d’uns pocs més a qui ho van confiar.

Aquesta és una de les mil i una coses que em van passar pel cap diumenge passat mentre, igual que altres milers de ciutadans, feia guàrdia al meu col·legi electoral. Com tothom, acollonit però il·lusionat i ferm, pensava també en personatges com, per exemple, el Josep Maria Yago, sardanista i militant de moltíssimes causes justes, que ja fa anys va patir la repressió policial de la última època oficialment franquista i la transició, amb presó inclosa, que si una terrible malaltia no se l’hagués emportat no fa gaires anys, aquests dies també hauria estat a primera línia de combat pacifista però decidida al costat de la seva gent. Segur.

Caldria deixar constància, insisteixo, d’aquestes i moltes altres experiències que ens podrien explicar aquells que van tenir alguna responsabilitat en entitats, colles i cobles d’aquells anys. Malauradament, aquest treball no tindria només una perspectiva històrica, sinó que hauria d’estar obert  a allò que estem vivint ara mateix, tot i que cal esperar que per poc temps. Caldria ressenyar, per posar només un exemple recent, actituds dignes com la de la decisió de la presidenta de l’Esbart Santa Tecla, Rosa Llorach, junt a altres membres de l’anomenat Senat Tarragoní, de deixar la seva pertinença a aquest ens. Després de les salvatjades comeses per la policia diumenge passat i de les reaccions o no reaccions que hi ha hagut per part de segons qui, va bé vetllar per tenir la consciència tranquil·la. 

dijous, 5 d’octubre de 2017

Comunicats

[Un dos i seguit, 29-9-17]

La setmana passada, arran dels esdeveniments que van tenir lloc al nostre país, les principals entitats sardanistes van emetre diferents comunicats amb els quals volem començar el programa d’avui. Són aquests:

“La Confederació Sardanista de Catalunya, davant els atacs que avui dimecres 20 de setembre estan patint les institucions catalanes, vol fer palès el seu suport al govern de la Generalitat de Catalunya. A més, demanem al món sardanista que se sumi a l’onada de protestes pel que creiem que és inadmissible: l’atac a la democràcia, a les nostres institucions i a les llibertats dels ciutadans del nostre país.

És per això que demanem la difusió als vostres socis i simpatitzants d’aquest manifest, alhora que us emplacem a estar atents a les mobilitzacions i missatges que surtin des del govern i de les pròpies entitats sobiranistes com Òmnium Cultural o l’Assemblea Nacional Catalana”.

Per la seva part, la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya va anunciar aquest altre comunicat:

“Els esdeveniments dels darrers dies, i molt concretament les accions que s’han produït aquest dimecres 20 de setembre, han dinamitat tota la prudència de la nostra entitat, atès que ha estat un brutal atac, deliberadament dirigit als drets i llibertats del nostre Poble, assolits amb el sacrifici de molts catalans, i un menyspreu absolut als més elementals principis democràtics, que han de regir qualsevol societat civilitzada dels nostres temps.

És per aquest motiu, que manifestem el més enèrgic rebuig  als instigadors d’aquestes inqualificables accions, impròpies d’una societat civilitzada, al temps que exigim el respecte i la consideració que mereix el poble de Catalunya i les seves institucions”.

Finalment, això és el que va dir l’Agrupament d’Esbarts Dansaires:

“Davant els fets ocorreguts avui on s’han vulnerats principis i drets fonamentals,  l’Agrupament d’Esbarts Dansaires vol manifestar el seu suport al Govern de Catalunya i a totes les institucions que treballen per a que el poble català pugui manifestar lliurament la seva opinió sobre quin ha de ser el futur de Catalunya. De la mateixa manera rebutgem les maneres com l’Estat Espanyol està intentant impedir aquesta lliure manifestació desitjada per una gran majoria de catalans”.

No cal dir que l’equip de redacció de l’Un dos i seguit, ens solidaritzem plenament amb aquests missatges.

dijous, 28 de setembre de 2017

Espai per ballar

[Un dos i seguit, 15-9-17]

El món de les colles de competició, tot i que des de fa uns anys ha patit una contundent minva en el nombre de grups actius, fa un temps que manté una xifra força estable i, sobretot, un nivell mitjà de qualitat realment molt alt. Aquests dos aspectes, entre altres, han portat a un altre canvi: el que en podríem dir d’escenografia dels concursos, que ha passat de fer-se en grans espais tipus camps de futbol, atapeïts de colles, a cercar llocs més reduïts però més propers a la gent dels pobles i ciutats i al nucli de les respectives festes majors, quan és el cas.

Això ha comportat problemes, sobretot de cara a que les colles ballin amb prou espai i que els jurats puguin realitzar la seva tasca amb normalitat, només possible si tenen prou visibilitat de totes les colles, analitzar el seu ballar i comparar-les. El bullici dels nuclis urbans complica, també, que les colles puguin escoltar com cal la música.

Un bon exemple el varem tenir diumenge passat a Canet de Mar, en un concurs del Campionat de Catalunya per a les colles juvenils, molt ben organitzat, però amb evidents problemes d’espai que van obligar a improvisar una tanda més de sardanes, així com els esmentats problemes d’audició per a les colles més allunyades de la cobla, situada en un extrem d’un recinte allargat.

Aquest de Canet era el primer concurs a la vila després de molts anys i hauran de plantejar-se solucions per a properes edicions. El de Tarragona, que aquest diumenge arribarà a la 70a edició ininterrompuda, crec, ha anat itinerant per diferents punts de la ciutat i semblava que havia trobat una ubicació excel·lent a la plaça Corsini: cèntrica, amb espai més que suficient, una superfície gairebé perfecta i sense problemes de sorolls. Per raons prou conegudes no va ser possible seguir fent el concurs en aquest lloc i l’any passat i aquest s’ha optat pel capdamunt de la Rambla Nova. Ideal pel que fa la visibilitat més enllà dels directament interessats, encara que de complicada gestió de l’espai i l’aspecte auditiu de qualitat raonable si es garanteix tallar el trànsit.

L’any passat la majoria dels participants en van sortir contents d’aquesta ubicació, encara que la intenció dels organitzadors –el Casal Tarragoní i l’Ajuntament- era tornar a la plaça del Mercat. De moment, les obres segueixen i es manté la cita a la Rambla i amb l’atractiu de saber que és vàlid, a més del Territorial de Tarragona, per a les colles del grup A del Campionat de Catalunya Gran, és a dir, el bo i millor del moment actual.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Menys acomplexats i més decidits

[Un dos i seguit, 8-9-17]

Que les entitats sardanistes i una part important dels seus membres sempre han estat compromesos amb tot allò que succeeix a la societat, al seu entorn, és una realitat, encara que no sempre això ha estat prou visible com caldria. Des d’un punt de vista històric, se’n podrien posar molts d’exemples i segur que trobaríem força persones que encara en recorden de l’època franquista i de la transició. Però només cal recordar que un dels esdeveniments més destacats que hi ha haver, en el seu moment, de suport a la gent de Bòsnia durant la guerra que els va afectar de manera molt especial, va ser promoguda pel sardanisme.

No ens ha d’estranyar, doncs, que ara, els sardanistes i la gent dels esbarts també estiguin decididament compromesos amb el procés polític que s’està vivint a Catalunya. Ara, a més de les accions concretes individuals i col·lectives, ho fan amb prou coratge com per expressar-ho des de la Confederació Sardanista de Catalunya o l’Agrupament d’Esbarts, participant, a més, de diverses maneres en moltes iniciatives. Ja és tradicional la participació a les grans manifestacions de la Diada Nacional, on se’n ballen de sardanes, s’organitzen autocars quan cal i, fins i tot, es forma una cobla exprés per als actes centrals amb un repertori específic. Les ballades habituals d’aquests dies arreu del territori s’adeqüen per tal de facilitar la participació als actes unitaris i el Campionat de colles fa un parèntesi precisament en el moment àlgid del seu calendari.

Enguany, a més, s’hi afegeix la data de l’1 d’octubre, dia buit d’aplecs i concursos –convenientment traslladats a altres dates- i poques ballades, tal i com es va fer pel 9 de novembre. Aquell dia, recordem-ho, sí que es van fer ballades improvisades (entre altres llocs, a Tarragona) al davant de col·legis electorals en suport a l’esperit de la jornada. Fins i tot, una colla barcelonina de nova creació va adoptar el nom de “9 de novembre” i segueix exhibint-lo arreu on balla.

Una dinàmica que, com deia, no és nova, però que ara es mostra molt menys acomplexada i més decidida. Com el conjunt del país pel que fa al seu futur, en definitiva. 

dilluns, 31 de juliol de 2017

L'agenda de l'Un dos i seguit

Indiquem els principals aplecs i concursos de colles d'arreu del país, així com les ballades de sardanes i actuacions d'esbarts a les comarques de Tarragona

APLECS


Dissabte 26
- 16è aplec de Santa Maria de Besora. Tarda, al Pla de Teia. Cobles: La Principal del Llobregat i Jovenívola de Sabadell.
- 44è aplec de Premià de Mar. Tarda, a la plaça de la Vila. Cobles: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, Premià, Jovenívola de Sabadell i Marinada. Amb concurs de colles improvisades.
- 37è aplec de Cambrils. A 2/4 de 7 a la tarda i a 2/4 d’11 de la nit, al Parc del Pescador. Cobles: Reus Jove i La Principal de Tarragona. En cas de mal temps, al Palau d'Esports

Diumenge 27
- 45è aplec de Peralada. Matí i tarda, als Jardins del Castell de Peralada. Cobles: Ciutat de Girona, Mediterrània i Bisbal Jove

Dilluns 28
- 40è aplec de Navàs. Tarda i nit, a la plaça de l'Ajuntament. Cobles: Mediterrània, La Principal de Berga i Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.

Dissabte 2 de setembre
- 39è aplec de Martorelles. Nit, a la Masia de Can Carrancà. Cobles: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, Vila d’Olesa i Ciutat de Girona.
- 7è aplec d’Alguaire. Tarda, a la plaça de la Sardana. Cobles: Vents de Riella i Contemporània.

Diumenge 3
- 42è aplec d’Argelers. Matí i tarda, al pàrquing dels pins, a la platja. Cobles: Tres Vents i Nova Germanor.
- 30è Aplec dels Pirineus, a Encamp. Matí i tarda, a la plaça dels Arínsols. Cobles: Flama de Farners i La Principal del Llobregat.
- 36è aplec de Berga. Matí i tarda, a la plaça Viladomat. Cobles: Ciutat de Manresa, Berga Jove i Lluïsos de Taradell.
- 50è aplec de Ripollet. Matí i tarda, al Parc Gassó Vargas. Cobles: Jovenívola de Sabadell, Bisbal Jove i Marinada.
----------------------------

BALLADES DE SARDANES


Dilluns 21
- 20 h. Santa Coloma de Queralt. Plaça Major. Cobla: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.

Dijous 24
- 13 h. El Masroig. Cobla: Reus Jove.

Divendres 25
- 18.30 h. Móra d’Ebre. Plaça de Dalt. Cobla: Reus Jove.
- 22 h. Calafell. Confraria de Pescadors. Cobla: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.

Dissabte 26
- 18.30 h. Riba-roja d’Ebre. Cobla: Cossetània.

Diumenge 27
- 12 h. Prades. Cobla: Reus Jove.
- 19.30 h. El Vendrell. Rambla. Cobla: Contemporània.

Dilluns 28
- 13 h. L’Arboç. Cobla: Contemporània.

Diumenge 3
- 12 h. El Vendrell. Plaça Nova. Cobla: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Acte dins la sisena Trobada de colles veteranes. Després, dinar de germanor i ball.

----------------------------

CONCURSOS DE COLLES

Diumenge 27
- 19 h. Alió. Escoles. Territorial Comarques Tarragonines i colles lliures. Cobla: Cossetània.

Dissabte 2 de setembre
- 17 h. Encamp. Plaça dels Arínsols. Colles lliures. Cobla: Flama de Farners.
- 18.30 h. Vilanova de Bellpuig. Plaça Catalunya. Campionat de la Terra Ferma i colles lliures. Cobla: Bellpuig Cobla.
- 22 h. Olot. Plaça de Braus. Territorial Girona i colles lliures. Cobla: La Pral. d’Olot.

Diumenge 3
- 12 h. Les Borges Blanques. Plaça de la Constitució. Campionat de la Terra Ferma i colles lliures.

-----------------------

CONCERTS

Divendres 25
- 17 h. Móra d’Ebre. Residència Natzaret. Cobla: Reus Jove.

Diumenge 3 de setembre
- 18 h. El Vendrell. La Lira Vendrellenca. Cobla: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Acte dins la sisena Trobada de colles veteranes.


Tots ho són de sardanistes

[Un dos i seguit, 28-7-17]

L’estiu d’enguany haurà estat ben matiner, tal i com tots sabem perquè ho hem patit. La xafogor va fer-se notar quan semblava que encara no tocava i ha incrementat, doncs, els dies característics d’aquest moment de l’any en què ens trobem, ara sí, a finals de juliol i primers d’agost. Paradoxalment, és ara quan sembla que hi ha més sardanes arreu, una activitat procliu a generar grans suades, per poc que ens hi posem. Potser les colles de competició no tenen gaires concursos –algunes sí que es dediquen a fer exhibicions, les molt sofertes- i les ballades es desplacen de les ciutats a les zones turístiques, però és evident que això i les moltes festes majors que aquests dies es multipliquen arreu del país fan que de ballades n’hi hagi moltes.

I si pareu atenció a aquestes ballades veureu que és força habitual que també canviï bona part del públic. Podreu veure ballar gent que la resta de l’any no mouria ni un dit per anar expressament a on sigui que facin sardanes, però quan s’ho troben allí on estiuegen o hi ha anat viatjant de vacances, fins i tot s’ho passen bé ballant alguna que altra sardana. En ocasions, aquest tipus de sardanistes de temporada són ben nombrosos, omplint places i passejos, a vegades fent el que poden o altres descobrint que “on n’hi ha hagut sempre en queda”, quan es tracta d’actius balladors en altres èpoques. I aquí no hi volem mostrar ni burla ni sarcasme, senzillament constatar un fet, una realitat que, al capdavall, és bonic que sigui així.

Hem d’entendre que la sardana, com a dansa viva i popular que és no s’ha de basar, només, en els més fidels, que cal que hi siguin i com més millor, sinó també en aquells altres que, en un moment donat, encara que sigui molt ocasional i quan ni ells mateixos s’ho esperen, senten la necessitat d’obrir rotllana, agafar les mans de dues persones i deixar que els peus vagin fent curts i llargs al compàs de la música d’una cobla. I, ja dic: tant se val si és un vellet que prou feines pot moure el cos, si és una nena que s’inventa passos o és un adolescent que tracta de recordar allò que va aprendre en aquell curset a l’escola; si balla una sardana o només dues tirades... tots ho són de sardanistes. Tant de bo n’hi hagi molts a les moltíssimes sardanes que aquest estiu es ballaran a mil i un racons del país. 

dijous, 27 de juliol de 2017

“A veure si se’n cansen aviat”

[Un dos i seguit, 21-7-17]

L’activitat sardanista segueix desenvolupant-se, a la ciutat de Tarragona, de manera prou digna, ateses les circumstàncies. S’hi fan ballades, un concurs de colles, dos aplecs, algun concert... Disposa de dues cobles d’un nivell prou bo, de diverses colles de competició que, realment, ho són de competitives, hi ha diversos compositors amb una obra que, en algun cas, és força coneguda i acceptada arreu del país...

Naturalment, tot podria anar molt millor, tant per la quantitat d’activitats com per la qualitat d’aquestes. Però que no se’ns interpreti malament això darrer: la qualitat millorable no es refereix a l’obra dels autors de sardanes, pel nivell de les colles de concurs ni per les interpretacions de les cobles. La diferència de qualitat la veiem quan comparem les ballades tarragonines del cicle d’estiu, per exemple, amb les d’altres poblacions com, sense anar més lluny, el Vendrell, posem per cas. A banda de programar-ne moltes més (com enyorem aquells cicles a la Rambla que anaven de finals de juny a Santa Tecla!), a la capital del Baix Penedès tenen cura tant dels músics com dels balladors: llum per a veure els músics i que llueixin i, també, per tal que ells vegin bé les particel·les; hi ha cadires per al públic, megafonia, es fa propaganda... No són detalls gaire costosos, però que ajuden a fer que la festa sigui més reeixida.

Ben diferent és la situació a Tarragona, on el suport municipal és mínim, limitant-se a una subvenció que ha obligat a anar retallant el cicle, fins al punt que costa anomenar-lo així, i la col·locació de l’entarimat, prèvia sol·licitud i abonament de taxes. A l’hora de la veritat, la imatge dels músics quan fosqueja és més aviat trista són ells els que han de procurar-se la il·luminació per veure allò que han d’interpretar. A la diguem-ne “pista de ball”, costa retenir el públic més enllà dels més devots, ja que els bancs i els parterres de la Rambla aviat s’omplen. Pel que fa la difusió de l’acte, fora de la que puguin fer els mateixos sardanistes és nul·la. No veureu ni escoltareu cap esment per cap mitjà, contrastant amb les campanyes que realitzen d’altres ajuntaments com els de Salou, Calafell o el ja esmentat del Vendrell, per seguir sense moure’ns d’un entorn proper, que inclouen les ballades a les respectives campanyes d’estiu, tant en els programes i cartells que es difonen arreu, com en les corresponents notes de premsa.

Sap greu dir-ho, però la sensació és, clarament, que aquesta activitat no la consideren pròpia i més aviat fa nosa. “A veure si se’n cansen aviat”, deuen pensar.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Canvis d'hàbits

[Un dos i seguit, 14-7-17]

Tal i com sembla lògic, l’activitat sardanista es va adaptant, al llarg de l’any, a les circumstàncies meteorològiques i a les dinàmiques canviants de la societat. Així, veiem com la majoria d’aplecs i concursos es concentren en les èpoques més benignes del calendari: a la primavera i a la tardor. En realitat, n’hi ha gairebé tot l’any, però a l’hivern s’acostumen a convocar directament en pavellons i altres llocs coberts, com alguns aplecs o el concurs de punts lliures, mentre que a l’agost trobem pocs concursos (cap del Campionat de Catalunya) i els aplecs pràcticament desapareixen a les comarques de Barcelona i se centren en llocs  més turístics.

Les ballades en temps de calor són tota una altra història, moltes vinculades a festes majors o a cicles d’estiu, aquests també reservats per a poblacions d’estiueig i, generalment, programats al vespre o a la nit. A vegades, però, els canvis són per altres motius, com a Tarragona, que fa uns anys es va haver de variar l’hora per una mutació de costums en els ciutadans en general. El cicle d’estiu, durant molts anys, començava a dos quarts d’onze de la nit, en un temps que molts ciutadans aprofitaven les hores menys xafogoses del dia per passejar per la Rambla, anar a “tocar ferro” i, potser, ballar alguna sardana encara que no fossin practicants habituals, o, senzillament, gaudir de la música. En un moment donat, es va veure que això ja no funcionava així per a un nombre prou significatiu de ciutadans i es va decidir avançar les ballades a les nou del vespre.

El canvi, com en altres exemples que podríem posar, fou efectiu, però és clar que cal seguir, sempre, atents i oberts a totes les adaptacions que calgui fer. Alguns, ben dràstics, com deixar de convocar concursos de colles un migdia d’estiu en un camp de futbol, per exemple, són de sentit comú i ja fa temps que es practiquen. No sempre, però, tothom ho veu igual i el vell argument de “sempre s’ha fet així” ha fet més mal que bé, a banda de ser fals.

dimecres, 12 de juliol de 2017

El tret per la culata

[Un dos i seguit, 7-7-17]

Un parell de fets ben diferents entre ells han aconseguit que aquesta setmana hagi sortit més vegades la paraula sardana a tota mena de mitjans no sardanistes que en tot un any. Per un costat, el vídeo de la Contemporània amb la versió per a cobla de l’enganxós “Despasito”, amb milers de visualitzacions, comparticions a la resta de xarxes i esments, més o menys afortunats, a espais de ràdio i televisió –fins i tot al Telenotícies de TV3!- alguns seriosos i altres no tant. Un cas curiós, aquest, ja que la Contemporània se n’ha fet un fart de versionar les músiques més diverses. Potser és que aquesta vegada ho han fet de manera més immediata, fins al punt que més d’un ha descobert la cançó amb la sardana.

L’altra fet, més recent però no menys viral, com s’acostuma a dir, el va originar una desafortunada piulada a Twiter del director adjunt del diari El País Lluís Bassets arran del nomenament del nou conseller de Cultura de la Generalitat, Lluís Puig, que donava a entendre que haver estat sardanista i poder fer una política cultural amb visió de futur eren coses incompatibles. A partir d’aquí, les reaccions han estat moltes i, tal i com és habitual en les xarxes, hi ha hagut de tot i massa. Enmig d’aquest garbuix i procurant separar el gra de la palla, hem llegit opinions força assenyades i alguns articles molt recomanables, per fonamentats i sense prejudicis alhora. Sembla que a en Bassets el tret li ha sortit per la culata i ha quedat en evidència, predominant l’opinió que no s’ha de valorar els mèrits d’un conseller pel ‘glamour’ d’una part del seu currículum. 

De fet, la part sardanista de Lluís Puig no és, precisament, la més extensa i cal tenir en compte molts altres aspectes que ha treballat, tots ells, això sí, dins l’àmbit de la cultura popular i tradicional catalana. El problema potser és, precisament, aquesta darrera qualitat, la de “catalana”, allò que cou a alguns. Només cal fer una mirada a la resta de piulades de l’esmentat periodista per veure de quin peu calça.

dimecres, 5 de juliol de 2017

La sardana Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat?

[Un dos i seguit, 30-6-17]

Ja feia força temps –anys, de fet- que algú ja havia proposat que la sardana fos declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. En realitat, costa d’entendre que una manifestació popular d’aquesta importància no ho sigui des de fa temps, de la mateixa manera que ho són, entre d’altres, la Patum de Berga, els castells, el cant de la Sibil·la, el Misteri d’Elx, la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, les Falles de València, les falles del Pirineu i la dieta mediterrània, per posar només alguns exemples propers.

El cas és que no ha estat fins a dates relativament recents que algú ha pres la iniciativa i ha començat les actuacions necessàries. Tal i com sembla lògic, ha estat la Confederació Sardanista de Catalunya qui ho ha fet i justament aquests dies ha endegat accions concretes i visibles, com una campanya de micromecenatge a Verkami per obtenir els fons necessaris. O part dels fons, perquè ens consta que ja fa temps que s’estan duent a terme altres accions més discretes, com ara destinar-hi una part del preu de les entrades a les finals de La Sardana de l’Any, per exemple.

Ara bé, allò que més sorprèn a aquells que no coneixen el procediment per formalitzar una candidatura a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, és la complexitat dels passos a seguir, dels organismes diferents que cal que hi estiguin d’acord i de la inversió econòmica que s’ha de fer. Si accediu a l’espai corresponent de la plataforma Verkami, trobareu que s’explica tot això de manera prou detallada i, entre altres coses, es comprova que un dels requisits imprescindibles és comptar amb el suport clar i explícit d’un estat, que, d’altra banda, compta amb un nombre limitat de propostes a fer cada any. Sembla, per exemple, que en el millor dels casos, l’Estat espanyol no podría proposar la sardana fins al 2024. És clar que, d’altra banda, es pot comptar amb el fet que la sardana és viva en territoris pertanyents, a hores d’ara, a tres estats: Andorra, França i Espanya.

Ara bé, sembla que hi ha un altre aspecte que, asseguren, també és fonamental: que la sol·licitud compti amb l’adhesió del màxim de persones, entitats i organismes diversos, és a dir, que les persones que hauran de prendre la decisió final hauran de veure que no és una proposta de quatre gats. És per això que la Confederació s’esforça en divulgar al màxim la campanya i reclama la complicitat de tothom.

dijous, 29 de juny de 2017

Cal més que una botigueta

[Un dos i seguit, 23-6-17]

Fent un repàs a la discografia per a cobla (sardanista o no) dels últims mesos, podem concloure que és una de les més prolífiques de tots els temps. Una situació realment curiosa i paradoxal, sobretot si tenim en compte la situació general del món del disc. Allò més interessant és que en aquest panorama tant esplèndid hi ha de tot, des del típic recull de sardanes dedicades a un poble determinat, fins a propostes realment ambicioses que ofereixen, a més de qualitat, obres inèdites o amb plantejaments nous i renovadors. Obres per a dues cobles, espectacles de dansa contemporània, fusió amb grups ben diversos, combinacions instrumentals inèdites, etc. I això sense que hi faltin les reedicions més o menys interessants o noves versions de clàssics i, fins i tot, discos de qualitat més discreta (pocs, sortosament).

Una part d’aquestes noves publicacions estan a l’abast en fórmules tipus Spotify, però ni tots surten del format clàssic del CD ni tothom té la possibilitat ni l’ànim d’utilitzar aquells nous mitjans. Llavors, en un context on de botigues de discos n’hi queden ben poques i a les dels grans centres comercials poc es preocupen de segons quin tipus de música, ens preguntem com es distribueixen aquests enregistraments? Per subscripció en els cercles interessats? Les paradetes que hem vist a molts grans aplecs? Les cobles, que en molts casos van pel món amb una maleta amb la seva discografia que mostren a les actuacions? Segurament, és tot plegat el que dóna sortida a uns tiratges que acostumen a ser modestos, però també ens preguntem si no podria seria viable un espai a la xarxa que oferís la possibilitat d’obtenir tots els discos (i llibres o altres productes, perquè no?) al públic en general que, sovint, no té accés a moltes d’aquestes novetats.

El nou web de la Confederació Sardanista ja disposa del que anomenen “Botigueta”, però potser caldria treballar per tal que passés a ser una autèntica botiga virtual –no una botigueta-, amb una oferta de productes molt més completa.

dimecres, 21 de juny de 2017

Una mirada... diferent

[Un dos i seguit, 16-6-17]

Diumenge és el Dia Universal de la Sardana, una festa instituïda als anys 60 per l’Obra del Ballet Popular i assumida, recentment, per la Confederació Sardanista. En principi, l’objectiu de la jornada és contribuir al foment de la vesant de germanor d’aquesta dansa, tot procurant que es facin sardanes, d’una manera o altra, al màxim de llocs possible on hi hagi catalans. Per acabar d’arrodonir-ho, cada any es proposa una sardana determinada perquè sigui ballada a tots aquests llocs.

Més d’un ha mostrat la seva preocupació perquè sembla que la incidència d’aquesta diada no és tant important com se suposa que caldria, és a dir, que s’haurien de fer més actes sardanistes organitzats expressament pensant en la celebració del Dia Universal. La veritat és que potser això no és tant greu si pensem que ens trobem en un moment de l’any amb molts aplecs, concursos i ballades, de manera que ara, quan tot convida a anar a la platja o a viatjar, organitzar actes més enllà dels ja arrelats o vinculats a una festa major o similar, és arriscat. D’altra banda, no podem comparar aquesta “Dia” amb altres que, ens agradi o no, tenen un component comercial bàsic, essencial, com ara el dels enamorats , el de la mare o similars, amb una feina de promoció que ja s’encarreguen de fer efectiva els comerciants interessats. A Tarragona, per cert, és dels llocs on sí que hi ha una ballada específica per a la diada i funciona prou bé.

Pel que fa la sardana unitària d’enguany, Una mirada, de Pep Ventura, és curiosa la petita polèmica que l’ha envoltat aquests dies. La tria s’ha fet amb motiu de la commemoració del 200 aniversari del naixement d’aquests músic tant important per a la història de la sardana. Hi ha qui creu que s’havia d’interpretar la sardana original, tal i com la va escriure Pep Ventura, mentre que altres prefereixen la nova instrumentació que n’ha fet el mestre Lluís Albert i que és la que proposa la Confederació Sardanista. Bàsicament, allò que ha fet és canviar el tractament rítmic, propi dels balls vuitcentistes i que era força habitual en aquella època. Aquest és un vell tema de debat en tots els estils musicals i també, doncs, en la sardana.

En tot cas, allò important és que, organitzades expressament o no, hi haurà moltes oportunitats de ballar sardanes aquest diumenge, fins i tot a fora de Catalunya. Segurament, s’hi ballarà la sardana de Pep Ventura i s’hi llegirà el missatge que ha escrit el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en un altre element que vol ser unitari allí on s’hi facin sardanes.

divendres, 16 de juny de 2017

Constantí ha tornat a tenir concurs de colles

[Un dos i seguit, 9-6-17]

Diumenge passat, Constantí va recuperar el seu concurs de colles sardanistes després d’uns quants anys d’absència en el calendari d’aquest tipus d’actes. La veritat és que aquesta població del Tarragonès manté una activitat sardanista constant, que naturalment sempre es pot millorar i incrementar, però ja ens agradaria que moltes viles semblants fessin sardanes no només per les festes majors, sinó també per ocasions diverses com Sant Jordi o la Diada Nacional, així com un bon aplec amb dues cobles.

Ara, doncs, tornen a tenir concurs i cal esperar que l’èxit de l’altre dia els engresqui a seguir en els propers anys. El d’enguany era un concurs del territorial de Tarragona i, per tant, no comportava l’emoció dels del Campionat de Catalunya, però la festa va resultar prou atractiva per engrescar algunes d’aquelles colles que no es veuen amb cor d’anar als concursos grossos però que estan formades per gent que , abans que res, volen passar-s’ho bé ballant, cosa que, al capdavall, és el més important i constitueix l’essència de la sardana.

Per la seva part, les colles diguem-ne més competitives de la demarcació van aprofitar per donar l’alternativa a nous dansaires o experimentar en categories noves per a ells. I, sobretot, van ballar una anella immensa de nens i nenes de la colla Floquets, de Constantí, que, d’aquesta manera, feien la seva primera actuació en un concurs i, alhora, aconseguien que el poble tornés a tenir colla pròpia.

Tot plegat va fer que el concurs oferís una magnífica combinació de veterania, joventut engrescada i un futur engrescador amb els més petits. Paradoxalment, en aquest concursles classificacions potser no van ser allò més important, sinó veure que el món de les colles es pot viure de maneres molt diferents, que cadascuna realitza un paper determinat i necessari i que, malgrat les dificultats evidents, a les comarques tarragonines segueix essent un fet ben viu.

dijous, 8 de juny de 2017

Estudiar els instruments de la cobla a Tarragona?

[Un dos i seguit, 2-6-17]

La sardana, com a dansa que és, va acompanyada per una música característica. Això, evidentment, passa en tot tipus de ball, encara que en la sardana, més que en molts altres, és important la música en viu. No és que no hi hagi ballades amb música enregistrada, però acostumen a ser en una proporció molt minsa i, la veritat, donen la fatal impressió de cosa artificial i forçada.

Això, la música en viu, que és un valor i un mèrit indubtables, comporten uns costos importants. Les cobles són, al capdavall, autèntiques orquestrines professionals o professionalitzades, gairebé totes. Constitueixen un actiu cultural de primer ordre, encara que sembla que no tothom té del tot clara aquesta rellevància, però que és viu i generador, també, d’iniciatives innovadores, tal i com des d’aquí hem procurat destacar moltes vegades.

Els que tenen certa edat ja saben que aquest panorama va perillar força els anys 60 i 70, sobretot, per la manca de relleu a les plantilles de les cobles. Com també és evident que, posteriorment, tot va canviar com un mitjó, gràcies a diverses iniciatives locals per crear cobles joves, així com per l’evolució en positiu del món formatiu musical del país. Actualment, no és que tot siguin flors i violes per a les cobles, però el cert és que el nivell general resultaria impensable fa uns anys, que es programen  i es creen obres d’alta qualitat i complexitat, que la mitjana d’edat és realment baixa i que els relleus són infinitament més fàcils que en aquells anys esmentats abans.

A les comarques tarragonines els canvis a millor també s’han produït, però sembla que hi ha una mancança important en l’aspecte formatiu dels nous músics. És possible iniciar-se  en els instruments propis de la cobla a l’Escola Municipal de Música de Tarragona, però aquells joves músics que volen seguir avançant a nivell professional ho han de fer fora, a Vilanova com a opció més propera. És el cas dels nois que, recordem-ho, varem poder veure i escoltar a l’aplec Ciutat de Tarragona fa poques setmanes.

Sembla que aquesta preocupació per la manca de possibilitats de completar els estudis de tenora, flabiol o tible a la demarcació es va plantejar en el recent debat sobre el sardanisme a Reus i es va proposar fer gestions per tal que el Conservatori  de Tarragona inclogui aquests estudis. Fins i tot es va parlar de recollir firmes per donar la màxima força a aquesta sol·licitud. La veritat és que això ja es va intentar fa anys, en plena època fosca per a les cobles i podia haver estat una iniciativa pionera, però es va frustrar per l’oposició de part del professorat d’aleshores al Conservatori. Els anys han passat (molts, per cert) i la gent també passa, per això potser no s’hauria de perdre l’esperança que actualment sí que arribés a quallar un projecte seriós, semblant, com a mínim, als que ja existeixen a d’altres parts del país.

dijous, 1 de juny de 2017

Amb so de cobla

[Un dos i seguit, 26-5-17]

A la gala final del concurs La Sardana de l’Any celebrada ara fa quinze dies a Olesa de Montserrat  -una de les més reeixides que es recorden-, a l’hora dels parlaments d’autoritats i organitzadors, aquests van aprofitar per fer alguns anuncis interessants. Es va avançar, per exemple, que la propera final serà a Alcanar, una part del país on encara no hi ha viatjat mai; es va fer saber que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, farà un missatge al sardanisme amb motiu del Dia Universal de la Sardana; i també es va fer un primer anunci de la propera celebració del Primer Festival dedicat només al so de la cobla que se celebrarà a Palamós i s'anomenarà “Amb so de cobla”.

Aquesta és una iniciativa important per diversos motius, segons les dades donades a conèixer ahir dijous en una roda de premsa. Ho és perquè s’ha apostat per un esdeveniment amb tots els ets i uts: pressupost, organització professionalitzada, comissaris entesos en la matèria i de mentalitat oberta, i suport per part de les institucions. També cal remarcar que la programació, sense oblidar la sardana i la música per a cobla en format diguem-ne estàndard, vol ser una bona mostra de l’actual vitalitat del sector, amb molts músics de qualitat i cobles joves i ganes de provar-ho tot amb complicitat amb gent d’altres gèneres.

Algú podria trobar a faltar els pioners d’aquest mestissatge musical, com ara els que van fer reviure recentment aquell grup que es va anomenar Mauné i els seus Dinàmics, en el més pur estil dels 60; la potència de la Dharma i la cobla Mediterrània (els de la nostra sintonia principal, per cert); el fenomen Sardanova amb Santi Arisa; l’home de les mil idees sempre sorprenents i plenament actual que és Marcel Casellas, entre altres. Però potser cal entendre que no hem de menjar-ho tot el primer dia i que ja hi haurà temps per anar acollint projectes nostàlgics en alguns casos o ja consolidats en altres. Ara, de moment, sembla que s’ha optat per allò més nou, com els Biflats, Roger Mas o Jordi Molina, i, fins i tot, per produir coses pròpies, com el primer treball amb cobla de Cris Juanico.

En tot cas, un festival engrescador i que hauria de deixar sense arguments aquells que encara veuen la cobla com una cosa resclosida i sense futur. La major part de la programació ja està mínimament rodada i amb èxit en determinats cercles, però presentada conjuntament, cal esperar que es potenciï molt més i, potser, arribi a un públic més ampli, fins i tot aquell que fins ara s’ha mostrat impermeable a la cobla.

dijous, 25 de maig de 2017

Resultats enriquidors

[Un dos i seguit, 19-5-2017]

No sé si s’és prou conscient en el món de la sardana i de la cobla –més enllà, encara menys, suposo- del privilegi i el luxe que suposa que grans músics, ja siguin autors, intèrprets o les dues coses alhora, hagin fet aportacions importants a aquest gènere. Noms com Pau Casals, Robert Gerhard, Eduard Toldrà, Xavier Montsalvatge i, de fet, gairebé tots els noms destacats que ha donat el país, han escrit, poc o molt, per a cobla. Són instrumentistes virtuosos, ferms directors o compositors inspirats que han passat a la història de la música universal, fet que no ha impedit que fessin importantíssimes aportacions al repertori per a cobla.

Aquests dies, dues notícies ens recorden que entre els músics actuals encara segueix ben viva aquesta dinàmica. Per un costat, el destacat director d’orquestra Antoni Ros Marbà ha estat el guanyador del Premi de la Crítica, l’àmbit diguem-ne tècnic del concurs La Sardana de l’Any. És un goig veure com un professional molt ben valorat als millors auditoris del món segueix escrivint per a cobla.

En un sentit diferent, un altre músic també reconegut internacionalment, el flautista Bernat Castillejo, que va començar la seva activitat musical com a flabiolaire de cobla en formacions com la Jovenívola de Sabadell i la Mediterrània i després ha seguit desenvolupant una destacada carrera com a concertista de flauta travessera, ara ha estat guardonat amb el premi Agustí Borgunyó 2017 per a persones o entitats que han destacat per la seva tasca en favor de la música per a cobla.

Dic que és un cas diferent, perquè Castillejo va començar a la cobla i després va accedir al món de la gran música, la música clàssica, on ha triomfat. Això no l’ha apartat, però, de la cobla. Potser sí com a membre fix d’una plantilla, però no com a col·laborador esporàdic de diverses formacions i, sobretot, com a director titular de cobles de primer nivell com la Sabadell o la Mediterrània. També cal remarcar la seva habilitat com arranjador de músiques molt diverses per a cobla. Un cas rellevant però no únic de músic per a cobla que, posteriorment, ha excel·lit en altres àmbits musicals. Quan, en aquesta situació, no s’han desvinculat del tot amb la cobla, els resultats només podien ser enriquidors. 

dimecres, 17 de maig de 2017

Aparador de sardanes noves

[Un dos i seguit, 12-5-17]

Des d’una perspectiva externa del món de la cobla i, segurament, des de la de molts dels que s’hi mouen habitualment, no se sospita la gran quantitat de sardanes noves que s’estrenen cada any, al voltant de dues-centes. Naturalment, entre aquestes n’hi ha de tota mena, com a tot arreu: des de moltes realment dolentes fins a composicions genials. Entre aquests extrems, a més, hi ha diversitat d’estils, desmentint així aquella visió superficial d’alguns que diuen que “totes els sonen igual”.

El problema d’aquesta quantitat de producció és que, fins i tot encara que no comptéssim les “oblidables”, costa donar-les a conèixer, que accedeixin als repertoris de les cobles més enllà del dia de l’estrena, i això quan s’arriben a estrenar. En el seu moment, l’activista i periodista Jordi Puerto va crear el concurs La Sardana de l’Any amb la intenció, precisament, de divulgar les sardanes noves, més enllà de si tot aquest muntatge culmina, cada any, amb premis i guardons. En bona part, ho va aconseguir, per això la Confederació Sardanista el va recuperar anys després que els trasbalsos del panorama radiofònic dels anys 80 el fessin desaparèixer.

La Sardana de l’Any no ha estat, tant abans com ara, exempta de polèmica. Alguns l’havien qualificat, despectivament, de ‘show’, per les seves semblances, segons com, amb determinats aspectes del festival d’Eurovisió –que, casualment, enguany coincideix en el dia, encara que no en l’hora-, mentre altres lamenten que el sistema de votacions permeti que sardanes notables quedin arraconades per altres de més, diguem-ne, ordinàries. Tot això és molt relatiu, però no hem d’oblidar que, abans que res, tal i com hem dit abans, es tracta de divulgar sardanes noves; però també cal entendre que és un premi de popularitat, encara que un jurat fa una tria prèvia per tal de garantir uns mínims; i, finalment, que a la festa final també es lliura un premi atenent a la qualitat i segons el criteri d’un jurat. Igualment, es preveu un Premi Joventut, on, a més d’atorgar-lo a un compositor jove, es tenen en compte criteris de qualitat evidents.

El cas és que de la final d’Olesa de dissabte en sortiran unes obres guanyadores, certament, però també n’hi ha moltes més que, com a mínim, han estat emeses per un grapat d’emissores d’arreu del país i internet els ha obert les portes de tot el món, cosa que d’altra manera hauria estat molt més difícil.

dijous, 11 de maig de 2017

Músics d'ara i del futur

[Un dos i seguit, 5-5-17]

Un aspecte que molts tarragonins ignoren –i, segurament, bona part dels que es reconeixen com a sardanistes- és que a la ciutat de Tarragona és possible estudiar els instruments propis de la cobla: flabiol, tible i tenora. Es tracta de part de l’oferta de l’Escola Municipal de Música, la qual ja fa anys que disposa de la seva àrea dedicada a la música popular i tradicional. Segurament, és més conegut que hi ha sorgit molts i bons grallers, per exemple, però el cert és que també compta amb bons professors d’altres instruments, com ara l’Elisenda Vilarúbias i Maria Antònia Pujol, excel·lents tenores, o el Sergi González, reconegut flabiolaire.

Una bona manera de divulgar aquesta opció que tenen els nostres joves músics és la que hi haurà, un any més, a l’aplec Ciutatd e Tarragona de diumenge, on hi actuarà una bona representació, tant sota el nom de La Cobleta, com comptant amb la col·laboració de la cobla Cossetània.

Fa bastants anys, sembla que hi va haver un intent d’integrar l’ensenyament d’aquests instruments al Conservatori, però sembla que les reticències de part del professorat d’aleshores ho va frustrar. Per sort, a hores d’ara la mentalitat de molts músics ha canviat notablement i no només s’han superat certs prejudicis, sinó que és força habitual que practiquin amb tota naturalitat en diversos i ben diferents tipus de música. D’alguna manera, ja ho havien fet sempre les cobles-orquestres, que en un sol dia poden fer des d’un cercavila al ball, passant per l’ofici religiós, les sardanes o el concert, canviant no només d’estil sinó d’instrumental segons convingui. Actualment, a nivell individual, un músic pot, perfectament, fer música clàssica, jazz, rock, tradicional o la combinació de tot plegat. I el millor de tot és que, en molts casos, ho fan amb moltíssima qualitat.

Diumenge, doncs, tenim una bona oportunitat de donar suport a aquests joves que comencen i que tindran la seva oportunitat de mostrar-se al públic a l’aplec Ciutat de Tarragona, al Parc del Francolí.