Som així!

[Un dos i seguit, 9-9-16]

Aquest país nostre és ben curiós, força especial. I no ho dic per la qüestió política, que Déu n’hi do!. Penso, ara, en els músics, especialment en els que han treballat o treballen, d’una manera o altra i amb major o menor intensitat, amb la cobla com a conjunt o algun dels seus instruments. Dic que és especial, perquè en un període relativament curt (tot és segons la perspectiva temporal des de la que ho contemplem) hem passat de patir per la desaparició de les cobles per manca de músics i per la baixa qualitat de bona part de les existents, a un moment com l’actual, en el qual de cobles n’hi ha moltes, amb una majoria aclaparadora de components joves i amb una qualitat general força bona i, en no pocs casos, excel·lent.

Potser ha passat el temps dels grans “divos” i molts pensin que aquell moment màgic de les sardanes obligades dels aplecs ja no és el mateix. Però tothom ha d’acceptar que ara tenim cobles de nivell, que es poden permetre donar festa sovint als seus components i suplir-los amb altres músics solvents. Cobles que, moltes d’elles, assumeixen repertoris abans només reservats a algunes poques formacions capdavanteres; cobles, d’altra vanda, que fan experiments, fusions i col·laboracions amb les fórmules més diverses.

Fins i tot, alguns músics prou preparats es poden permetre el luxe de desvincular-se d’una plaça fixa en una cobla i dedicar-se a fer “bolos” quan els ve de gust a qualsevol cobla que els requereixi, combinar-ho amb mil i una altres feines musicals, inclosos aquelles treballs diferents que abans comentava. Un cas ben clar és el del tenora i compositor Jordi Molina, que fa anys que no vinculat amb una cobla concreta, però el podem veure sovint actuant arreu del país i enregistrant discos sempre diferents, com el que acaba d’enllestir i que és, un cop més, una nova alenada d’aire fresc musical.

La part negativa de tot això, com sempre, és que a aquesta riquesa li costa fer-se veure al públic en general. Som així!