[Un dos i
seguit, 15-4-16]
Després
d’un temps considerable de treballar-ho, de manera discreta però constant, el
Casal Tarragoní finalment ha aconseguit que s’atengués la seva petició per tal
que a un tarragoní il·lustre, Josep Sendra i Navarro, li fos concedida la Creu
de Sant Jordi. Un home que més aviat fuig de reconeixements, però que suposo
que aquesta vegada no sabrà dir que no.
Es
tracta d’algú que ha treballat de manera eficient des de diferents perspectives
per la societat a la qual pertany: com a formigueta en entitats socials i
culturals (el mateix Casal Tarragoní, Cooperativa Obrera, Càritas, Patronat de
la Mercè, etc), com a polític a nivell local (com a regidor de l’Ajuntament) i
en una situació realment excepcional, afectant a tot el país, formant part de
la Comissió dels Vint que van redactar l’avantprojecte d’Estatut del 1979. És a dir, la feina pacient i discreta però efectiva, i aquella altra més
transcendent i potser més visible.
Des del Casal, encara
que, evidentment, li han remarcat totes aquestes facetes en proposar-lo,
recorden d’una manera molt especial el seu període de president de l’entitat.
En aquell temps, Tarragona va ser Ciutat Pubilla de la Sardana, fita que va
significar un autèntic abans i un després per al sardanisme local. Ho va
aconseguir en una Tarragona més aviat anèmica culturalment parlant, però va
saber moure els fils pertinents per implicar-hi molta més gent i organismes que
els estrictament sardanistes. Una feina eficient i gens pretensiosa que també
va aplicar en els altres àmbits on ha treballat, diversos i essencials alhora.
Tot un exemple, sens dubte, en aquests temps d’espavilats per una banda i
curadors de capelletes per l’altra. Una Creu de Sant Jordi ben merescuda, doncs!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada