No m’ho perdonaré mai!

[Un dos i seguit, 19-6-15]

Suposo que, com jo, molts de vosaltres haureu tingut, més d’un cop, desitjos de gaudir del do de la ubiqüitat. És a dir, que a vegades us trobeu que coincideixen diverses activitats d’aquelles que no us voldríeu perdre per res del món i després de mirar-ho per tots costats, de fer càlculs impossibles, comproveu que haureu de triar si o si. Dissabte passat, entre altres coses, em vaig perdre el concert d’ Anna d’Ivori al Vendrell, és a dir, el grup de la sardanista balladora, intèrpret, compositora i no sé quantes coses més, Anna Abad. Encara sort que aquest dissabte tindrem una segona oportunitat a les Barraques de Reus.

Però com que aquí parlem de sardanes, he de fer esment d’un altra acte que també em va doldre perdre’m. Va ser el concert del 50 aniversari de la cobla La Principal de Tarragona. I em va saber greu perquè ells l’havien preparat amb il·lusió, confegint un programa d’aquells que fan respecte, amb diverses estrenes incloses. I també volia ser-hi per la cosa sentimental, ja que durant uns anys vaig formar part d’aquesta cobla. No en puc fer cap crítica, doncs, però les referències que en tinc són positives, ja que l’auditori era ple i, a més, hi hagueren sorpreses igualment bones, de manera que tot plegat encara em fa més ràbia. 

Van comptar amb el suport de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, amb una anella que va ballar, a l’escenari, una de les sardanes d’estrena, i hi va haver una mostra de bon rotllo amb l’altra cobla tarragonina, quan una bona representació de la Cossetània es va afegir als de La Principal per interpretar, conjuntament i fora de programa, la sardana Tarragona Ciutat Pubilla, de Tomàs Gil. El final de festa deuria fer ballar fins i tot els acomodadors, quan els músics es van deixar anar amb l’Amparito Roca. No m’ho perdonaré mai!