L’eterna dificultat de la sardana per accedir als mitjans

[Un dos i seguit, 13-3-15]

Ara fa una setmana, a les jornades d’estudi, debat i reflexió que es van celebrar a Juneda, el periodista Carles Capdevila aconsellava al sardanisme que procurés promoure actes singulars per tal de seduir els mitjans de comunicació i fer que la sardana sigui més present a diaris, ràdios i televisions. Aquesta setmana sembla que es va en aquesta direcció arran de la proclamació, dissabte, de Calella com a nova Capital de la Sardana.

Fruit, precisament, d’un programa que combina tradició amb propostes noves, al qual cal afegir-hi una eficaç tasca de relació amb els mitjans, hem vist moltes mencions a diaris, revistes i ràdios de tota mena, des dels més importants fins als més modestos. Aquest divendres, per exemple, se n’ha fet un tractament prou correcte als Matins de TV3 i el diari Avui ha publicat un suplement de vuit pàgines.

Perfecte, tot això, però no sé si el sardanisme té la capacitat de mantenir aquest ritme, aquest esforç de fer-se propaganda més enllà de la capitalitat. Ja entenc que no cal sortir cada dia als telenotícies, però sí que algun ressò més gran del que hi ha actualment haurien de tenir altres activitats que, setmana rere setmana, es van produint arreu del país. No em refereixo als molts aplecs, ballades, concursos i concerts diguem-ne “ordinaris”. Penso en que el passat cap de setmana passat, posem per cas, mentre més d’un centenar de persones debatien a Juneda, altres assistien a un agosarat concert a Riudoms gaudint de jazz amb cobla, o l’excel·lent cobla Ciutat de Girona, commemorava el 40è aniversari.

I podríem anar afegint mil i una coses més: aquella altra cobla que s’ajunta amb un  grup de rumba, aquella altra que presenta un espectacle meravellós per als més petits al Palau de la Música, una colla i una altra cobla que ofereixen un espectacle molt treballat...  Són iniciatives que, ben tractades, permetrien confegir un programa de televisió atractiu no només per als de la ceba, afegint-hi les vivències internes de les colles de competició, el desenvolupament del Campionat, els neguits i les alegries dels músics de cobla, la problemàtica dels organitzadors...

El trist del cas és que aquest programa ja hi era i els professionals prou competents per fer-lo també. Només faltaven mitjans, temps, confiança, continuïtat... i voluntat.