[Un dos i seguit, 18-7-14]
Pot ser només una anècdota, però ja sabem que quan un fet que a vegades ens
pot semblar puntual es repeteix diverses vegades ja no ho és d’anecdòtic. Em
refereixo a l’experiència que em consta que molts sardanistes dels habituals
hem tingut alguna vegada en una ballada i que jo vaig tenir divendres passat.
Senzillament, es tracta que un noi colombià, arribat a Catalunya feia pocs
mesos, s’havia trobat amb la sardana al carrer i li havia agradat, per això va
preguntar si hi havia algun lloc on aprendre’n. I aquí ve la sensació d’angoixa
del sardanista militant: “què li dic?”. Perquè sí que se’n fan de cursets ,
però la majoria són per a els escolars o per a la gent gran i els destinats a
la resta d’edats són, aquests sí, puntuals.
En aquests casos et
venen molts pensaments al cap: com de poca cosa som, a vegades, la gent
d’aquest país. Perquè, generalment, aquestes persones que s’interessen per la
sardana de manera espontània són forans, és a dir, lliures d’aquells prejudicis
que els “modernets” locals tenen. El cert és que a Tarragona mateix, avui, pots
trobar cursos de mil i un balls menys de sardanes. Insisteixo: més enllà dels
que es fan a les escoles i casals d’avis, sempre fruit del voluntarisme més
pur. I més enllà dels que sí que es fan per al públic en general però en
moments molt concrets de l’any. Ja ho deia el Llach que el meu país és molt
petit.... i, dic jo, no sempre de tamany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada