dissabte, 21 de juny del 2014

Més de 900 programes!!!!!!

[Un dos i seguit, 20-6-14]

Just en aquests moments iniciem l’edició número 900 de l’Un dos i seguit, l’espai de sardanes, esbarts i música per a cobla de Tarragona Ràdio. Davant d’això, el cap ens diu que “i què!”, si el cert és que tant fa 897 que 902, posem per cas. El mèrit, si és que n’hi ha algun, o la gràcia, que segur que sí, haurien de ser els mateixos.

Però com no estem fets tan sols de cap, sinó que tenim cor, i no em refereixo només a l’òrgan bàsic i essencial del nostre organisme, doncs a tots ens fan gràcia els números rodons. I més si es tracta d’alguna cosa que ens sentim molt nostra, perquè la vivim a cada edició i perquè tracta d’una qüestió que ens agrada i ens hi sentim identificats.

El cas és que de sardanes n’hi ha hagut, a Tarragona Ràdio, gairebé des del primer dia. De fet, als 900 programes que ara comptabilitzem caldria afegir-ne al voltant d’uns 500 més, els que corresponen al precedent de l’Un dos i seguit, que es deia Un tres i fora (una altra expressió de l’argot sardanista) i que era tant esbojarrat i amb tant poques pretensions que els que el fèiem ni tan sols vam pensar en numerar-los.

Allò important, però, és que seguim, amb la mateixa il·lusió, amb el suport dels oïdors (ens consta, no pas per cap tipus d’índex d’audiència, sinó perquè molts ens ho feu saber), amb la paciència d’aquesta casa i, sobretot, dels bons moments que ens proporcionen els seus treballadors. Què us sembla? Encarem els 1.500? Estan a tocar!

dimarts, 17 de juny del 2014

L'hora dels juvenils

[Un dos i seguit, 13-6-14]

Aquest dissabte comença el Campionat de Catalunya de colles sardanistes pel que fa les anelles Juvenils. D’entrada, el fet que es faci ara, en aquest moment del calendari és una novetat, ja que des de feia uns anys aquests concursos es concentraven després de l’estiu. De fet, establir el calendari dels concursos és un problema realment complicat, ja que no només cal comptar amb diverses poblacions disposades a acollir-los -i no sempre en les dates a la seva conveniència, per allò de coincidir amb les fires o les festes locals- sinó també pels canvis d’hàbits i obligacions dels balladors.

Ja fa anys que no es poden plantejar concursos a l’agost, per allò de les vacances, mentre que cal pensar en el temps d’exàmens dels joves, per exemple. El concurs de dissabte a Palamós vol ser un intent de sortir del calendari massa atapeït, que és un altre escull que s’ha demostrat complicat. Els responsables de les anelles podrien explicar mil i un malabarismes que han de fer per jugar amb les plantilles de balladors i poder muntar anelles competitives. Es produeix la paradoxa que, a vegades, el problema no és tant tenir dansaires com poder-ne disposar quan cal.

A Palamós, d’altra banda, s’ha fet coincidir aquest començament de Campionat amb una altra novetat: la semifinal de Punts Lliures de les colles grans. Una altra novetat que incideix en aquesta línia de procurar renovar el Campionat que, en aquest cas, presenta la seva cara més espectacular.

Veurem com es desenvolupa tot plegat, atents, sobretot, en el paper de la colla juvenil “Nova Tarragona Dansa”.

dimarts, 10 de juny del 2014

Fins sempre, mestre!

[Un dos i seguit, 6-6-14]
La setmana passada començàvem el programa lamentant la mort de l’estudiós Lluís Subirana i avui, malauradament, tornem a constatar que el sardanisme està de dol. Dimecres ens deixava un dels personatges més apreciats en aquest àmbit: Tomàs Gil i Membrado, un músic que va endinsar-se en el món de la sardana ja gran, al voltant dels 40 anys, però hi va restar plenament implicat fins al darrer moment, quan va morir als 99 anys d’edat. Una etapa, amb tot, llarga i que va aprofitar de manera intensiva: escrivint més 1.300 sardanes (aspecte aquest que han destacat tots els mitjans que n’han parlar aquests dies), actuant com a músic a cobles i orquestres, arranjant per a altres autors, publicant música pròpia i aliena i, sobretot, repartint la seva vitalitat arreu del país.
Fa uns anys, va escriure una mena de llibre de memòries que és un testimoni interessantíssim d’una vida complicada, com la de molts dels seus contemporanis (la guerra, la postguerra...), digna d’una pel·lícula d’acció, d’amor, d’intriga i de moltes coses més. Experiències de tota mena, algunes de les quals de gran duresa, que no li van esgarriar el caràcter, afable com pocs, obert, generós... Unes qualitats que jo apunto, però que podrien certificar moltíssimes persones de tots els racons de Catalunya. I no només perquè a molts els va dedicar sardanes, com aquell que reparteix abraçades o petons, sinó perquè era feliç anant a tota mena d’actes sardanistes, viatjant quan calia, barrejant-se amb la gent i ballar... sí, ballar amb més de 90 anys, cosa que feia fins fa quatre dies.
Evidentment, jo no li envejo moltes de les coses que ha hagut de viure Tomàs Gil al llarg d’aquest quasi segle de vida, però sí aquestes ganes de viure, de crear música, d’estimar tothom i el seu país que anava exhibint a cada moment. A Tarragona, on aquella biografia que dèiem hi té uns capítols dramàtics i romàntics alhora, hi venia sovint, moltes vegades convidat pel Casal Tarragoní. Com feia tothora i arreu on anava, no es limitava a parlar amb els músics o les patums presents, de la manera més natural es  barrejava amb la gent, ballant alguna tirada, xerrant amb tothom qui podia, exhibint sempre amb orgull l’accent de la Terra Alta.
Fins sempre, mestre!