No us ho mireu de lluny...

[Un dos i seguit, 25-10-13]

Justament avui falten dos mesos pel Nadal i mentre per una banda ja hi ha bona part dels llums propis d’aquelles festes penjats pels carrers, per l’altra costat la climatologia sembla resistir-se a deixar marxar el bon temps propi de dos mesos enrere. Són temps estranys els que ens ha tocat viure, tal i com deia un prestigiós historiador traspassat no fa pas gaire.

Temps estranys, també, per al món de les sardanes, la cobla i la dansa; igual, al capdavall, que per a la resta de la cultura, ja que mentre segons com ho mirem, la crisi, les retallades i les polítiques nefastes semblen indicar que es tracta de quelcom sobrer, que fa nosa, a vegades; en canvi, hi ha manifestacions de vitalitat, de creativitat i una força increïbles. Ben mirat, potser tampoc és estrany del tot, ja que les iniciatives autèntiques, desinteressades des d’un caràcter personalista, no han vingut pas mai d’institucions, polítics o segons quins professionals.

Malgrat tot, avui veurem, a l’Un dos i seguit, com cada setmana, que es fan festes tradicionals unes i totalment noves les altres, sovint plenes de vida; que hi ha colles que volten pel país competint després de deixar-se l’ànima i els diners als assajos i tots els preparatius; que hi ha qui publica discos originals i encara pot lliurar beneficis a una ONG; que hi ha científics que estudien els instruments i gosen proposar-ne de nous per a una formació titllada de carca pels ignorants, però que dia rere dia ens sorprèn amb coses noves; hi ha grups de dansa que tots els dies de l’any estan pensant quina una en poden fer; són molts els músics que escriuen coses com les de sempre però que també experimenten; hi ha un autèntic exèrcit, escampat per tot el país, d’activistes, organitzadors i promotors, que tothora treballen de manera abnegada, com els que aquest diumenge s’aplegaran a Riba-roja per tractar dels aplecs a les comarques tarragonines...

Si us plau: no us mireu la cobla, les sardanes i els esbarts de lluny. Que no us enganyin els prejudicis o la palla eixorca que, com a tot arreu, també hi és. És un món viu, molt putejat tal i com toca a la cultura, però no mort ni encarcarat. Us ho juro!