Diumenge passat va
tenir lloc, a la plaça que hi ha al davant de les anomenades Escales Reials, al
Port de Tarragona, el 66è Concurs de Colles de les festes de Santa Tecla. Una celebració
que, malgrat la sensació de relatiu allunyament del centre de les festes, va
ser força lluïda. Un bon nombre de colles, molt de públic i el bon temps van
ser els ingredients bàsics que van contribuir a aconseguir-ho. Enguany, el
concurs era vàlid per al Campionat de Veterans, fet que, indubtablement, no
comporta el mateix atractiu que el Campionat de Grans, com l’any passat, però l’alt
nivell aconseguit darrerament per algunes d’aquestes colles de veterans, va
permetre garantir una part suficient d’aquell interès.
A més, entre les
colles que més es juguen els quartos actualment en aquesta competició n’hi ha
una de tarragonina, la “Toc de Dansa”. Sembla que aquesta temporada ho té
difícil per renovar el títol aconseguit les últimes tres edicions, però no és
impossible. La solució la tindrem el primer diumenge d’octubre a Cornellà, però
a hores d’ara ja podem constatar, un cop més, allò que hem comentat algun cop
en aquest programa i, de fet, ara mateix, unes línies més amunt: que hi ha un
grup de colles veteranes que han arribat a ballar d’una manera que abans
semblava reservada a les colles més joves.
Sens dubte, el
secret és el fet que aquestes colles tant competitives han incorporat a les
seves plantilles balladors i capdansers que, en la seva joventut, van
protagonitzar un període especialment ric pel que fa l’espectacularitat en el
ballar, en una mesura ben diferent a les èpoques anteriors, quan hi havia
moltes més colles però la seva manera de ballar, sense desmerèixer-la en
absolut, era més propera a allò que algú ha qualificat com a “sardana esportiva”.
Unes colles, les actuals, que no només compten amb balladors experimentats en
aquest ballar més vistós, arriscat i exigent, sinó que han adoptat les
tècniques i els estils corresponents.
El resultat és
clarament positiu de cara a la competició, és clar, encara que a vegades sembla
que hi ha dues menes de colles veteranes, aquestes i les segueixen la dinàmica
tradicional. De fet, acostumen a estar compostes per generacions diferents.
Allò més reconfortant, però, és que els protagonistes –tant els d’unes com de
les altres colles veteranes- no donen
gaire importància a aquestes diferències, cadascú sap complir el seu paper i
el “bon rotllo” predomina. Potser és un dels privilegis de l’edat i l’experiència:
conèixer els propis límits, assumir-los i saber relativitzar quan cal!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada