Sardanistes arromangats

[Un dos i seguit, 15-3-13]

 

(Tercera accepció al DIEC d’arromangar-se: “Decidir-se resoludament a fer alguna cosa”)

Per fi ha arribat el moment: dissabte s’estrena la Capital de la Sardana. I aquesta primera edició del que ha de rellevar les antigues Ciutats Pubilla, ho serà, amb tota la intenció, Arenys de Munt, de la mateixa manera que l’any vinent, l’emblemàtic 2014    –per allò de la commemoració dels 300 anys d’una data prou significativa per al país- correspondrà a Barcelona.

Només fa dues setmanes es presentava la Sectorial sardanista de l’Assemblea Nacional Catalana; fa vuit dies tenia lloc a Juneda una cloenda del Campionat de Catalunya de Colles amb intenció renovadora; s’ha anunciat que els principals ens federatius sardanistes aplegaran esforços; bona part dels músics de cobla ja fa temps que s’empesquen coses noves i mestissatges fructífers; i ara, tal com acabem de dir, neix la Capital de la Sardana, amb una programació que  combina tradició amb propostes noves i, a vegades, agosarades...  Són apunts diversos, aparentment alguns poc connectats amb la resta, però prou significatius si ho contemplem adequadament.

Tard o d’hora havia d’arribar alguna mena de reacció. Les idees, les ganes de trencar encotillaments ja hi eren, només faltava que desapareguessin les pors i les timideses, que maduressin els cervells més joves, que els esperits més conservadors de dins del sardanisme veiessin la llum, o, senzillament, que fossin superats per la força de la raó i la joventut (d’esperit, més que d’edat).

No sé si totes aquestes idees noves que s’estan començant a posar en pràctica són exactament les que calen, si tenen prou consistència, ni si només resultaran una fugida cap endavant . De moment, però, serveixen per constatar que el sardanisme és ben viu, no només perquè fa coses, sinó perquè vol evolucionar i, sobretot, perquè s’ha arromangat per tal de fer feina.