[Un dos i seguit, 28-9-12]
A banda del concurs de
colles, un any més celebrat al Serrallo, que és tota una altra història, la
presència sardanista a les festes de Santa Tecla ha estat l’habitual dels
últims anys: dues ballades, una el dia de la patrona a la nit i l’altra el
vespre del dia de la Mercè. Enguany, han seguit la tònica general de les
festes, és a dir, amb moltíssima gent.
Efectivament, tot i que
la ballada del dia 23 començava ben tard, a les 11 de la nit, és a dir, tot
just després del castell de focs, va ser molta la participació de balladors
espontanis. I fixeu-vos que dic balladors espontanis per a diferenciar-los dels
fidels, que procuren no perdre’s cap ballada, però també de la molta gent que
tornava de veure el castell de focs. Sens dubte, més d’un s’hi va trobar amb la
ballada, és a dir, que no hi va anar expressament, però va aprofitar per ballar
una o més sardanes.
De fet, aquesta és
l’essència de les sardanes, sense menysprear, ni molt menys, els dansaires de
colla o els habituals a les ballades. És bo, crec jo, que es mantingui
l’esperit originari i autèntic d’aquest ball: plenament popular i, tal com deia
abans, de participació del tot espontània.
I dilluns, a la segona
ballada, més del mateix i, potser, augmentat, perquè era una hora més agraïda i
amb menys competència: molt de públic, però, sobretot, molta gent ballant: des
del que no se’n perd cap fins i, si pot ser, del primer a l’últim compàs, fins
al que s’ho pren amb més calma; de la colla que assaja punts lliures amb una
vitalitat envejable i arrenca aplaudiments entusiastes, fins l’avi que només
balla amb el cor, però en gaudeix com el
primer.
I per molts anys!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada