dimarts, 25 de setembre del 2012

Per fi, un local propi!

[Un dos i seguit, 21-9-12]
 
Ens trobem de ple en les diades més festives de l’any a Tarragona: les dedicades a la patrona Santa Tecla. A hores d’ara ja es pot assegurar que estan resultant més participatives que mai, fruit, en part, de la dinàmica creixent que s’ha anat portant des de fa anys, però també, molt probablement, gràcies, o per culpa, segons com es miri, de la crisi, que fa que la majoria de la gent es quedi a casa o viatgi, com a molt, fins poblacions properes. Els actes al carrer gaudeixen de la presència massiva de ciutadans i, en ocasions, fins i tot es corre el perill de morir d’èxit.
En l’àmbit sardanista i dels esbarts, l’esquema de la programació no ha variat gaire, fora de la creació de la Nit de Dansa Jaume Guasch. Destaca, però, un acte que potser no serà multitudinari, encara que esdevé prou important: la inauguració, dilluns vinent, del nou local de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Per primera vegada des d’abans de la Guerra Civil, una entitat sardanista tarragonina disposarà de seu pròpia on poder desenvolupar no només amb dignitat, sinó amb comoditat, les seves activitats actuals i, probablement, es podrà plantejar d’altres que fins ara restaven aparcades per manca, precisament, d’un espai amb unes mínimes condicions físiques i la necessària disponibilitat.
Una bona notícia, doncs, que apareix en un context difícil, que no facilitat pas les coses a ningú, però menys que mai a les entitats culturals.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Un immens crit d’atenció

[Un dos i seguit, 14-9-12]
 
Dimarts passat, Diada Nacional de Catalunya, mentre una quantitat fins al moment inèdita de ciutadans es manifestava a Barcelona sota un lema ben clar -encara que no tothom l’ha sabut llegir, segurament a causa de la incultura que encara plana sobre aquestes terres-, altres no hi vam poder ser. Eren moltes les cobles que actuaven arreu del país i, naturalment, els seus components havien de complir el compromís, mentre que a Lloret de Mar les colles de la categoria de Veterans teníem cita obligada per al Campionat corresponent. Fou, això sí, tot un espectacle ben encoratjador veure la llarga corrua d’autocars que ens vam trobar a l’autopista en el tram fins a Barcelona. Un cop a Lloret, els dansaires van complir amb el seu deure i, en el cas dels tarragonins de la colla “Toc de Dansa”, amb escreix: guanyant les dues sardanes en competició.
 
Però alguna cosa diferent hi havia en l’ambient d’aquella plaça: ja des del galop de presentació i fins al lliurament de premis va ser ben evident la presència d’estelades i, en un moment donat, la presentadora no es va poder estar d’anunciar pels altaveus l’èxit de la manifestació de Barcelona. Naturalment, no hi va faltar la interpretació dels Segadors per part de la cobla, tot just abans de la sardana de germanor.
 
Vull dir amb tot això que a l’hora de les inevitables discrepàncies en les quantificacions de la manifestació, cal tenir en compte, també, els que no hi érem físicament però sí de cor. Allò no era un plebiscit –aquest, si convé, ja vindrà quan toqui-, sinó un immens crit d’atenció, tan gran que els que l’han minimitzat ja abans de fer-se i els que no el volen sentir han quedat en una patètica evidència.

dijous, 13 de setembre del 2012

Sense prejudicis ni benes als ulls

[Un dos i seguit, 7-9-12]

Habitualment, al voltant de la Diada Nacional de Catalunya de l’11 de Setembre s’hi programen activitats més o menys festives, protocol·làries o reivindicatives a pràcticament totes les viles i ciutats de Catalunya. Així, aquesta és una de les jornades amb més ballades de sardanes de l’any, a un nivell semblant al de Sant Jordi o com ho havia estat la Mare de Déu d’agost, el dia amb més festes majors.

Enguany, de la mateixa manera que la manifestació prevista per la tarda de dimarts a Barcelona està mostrant, a nivell general, actituds i posicionaments impensables no fa pas gaire –més gent que mai que parla directament d’independència, per exemple, però també altres a qui tot plegat agafa en postures incòmodes-, de manera semblant, dic, en aquest conjunt d’activitat sardanista s’hi ha observat moviments curiosos.

Moltes ballades s’han traslladat al dia abans o al matí del mateix dia 11, encara que en segueixen havent moltes de previstes per la tarda i fins i tot algunes cobles fan autèntiques maratons d’actuacions. Val la pena parar atenció en els programes d’actes de la diada per veure que, sovint, inclouen, també l’hora de sortida cap a Barcelona, i quan hi ha ballada coincidint amb la segurament massiva manifestació, ho justifiquen amb diversos arguments.

El cas més evident: el del concurs de colles a Lloret de Mar, tot un clàssic, vàlid per al campionat territorial gironí i per al Campionat de Catalunya de Colles Veteranes. Després de diversos suggeriments per canviar la data del concurs per tal de poder assistir a la manifestació, finalment la Unió de Colles Sardanistes fins i tot ha hagut d’emetre un comunicat on es posiciona clarament pel lema de la manifestació, però justifica que no es mogui de data el concurs pels compromisos dels organitzadors amb la cobla, l’Ajuntament i els patrocinadors.

Més enllà del cas concret, quedem-nos amb la part positiva de tot plegat: igual que en el conjunt de la societat catalana, cada vegada més, hi ha qui parla de segons què sense prejudicis ni benes als ulls.

diumenge, 2 de setembre del 2012

Una polèmica eterna: la reducció de tirades

[Un dos i seguit, 31-8-12]
 
El món de la sardana, com qualsevol altra activitat viva, també té les seves polèmiques particulars, unes més transcendents que altres i, a vegades, manifestant-se amb més o menys intensitat. Una de les qüestions que han estat presents de manera més constant gairebé des de que la sardana té l’estructura coreogràfica actual en forma d’un nombre determinat de tirades és, precisament, la conveniència, o no, de reduir aquest nombre de repeticions.
Alguns llibres d’història sardanista han recollit discussions al voltant d’aquest tema aparegudes a la premsa, en forma de cartes al director o d’articles d’opinió, des de dates força reculades. És el cas del darrer volum de la col·lecció de llibres que publica la revista “Som”, dedicat a aplegar escrits diversos sobre la sardana, el darrer capítol del qual tot just és monogràfic sobre si cal escurçar la sardana.
Resumint molt, recordem que els partidaris de treure tirades opinen que les deu tradicionals són massa, fan la dansa monòtona i pesada, tant per a qui escolta com per qui balla, i, a més, interpretar menys tirades permet incrementar el nombre de sardanes per ballada. Així, si s’opta per les set tirades, es passa de les sis sardanes a les nou, fent les ballades més variades.
Naturalment, si diem que hi ha hagut i hi ha polèmiques al respecte, això vol dir que hi ha ferms partidaris d’una i altra possibilitat. I, a més, alguns, amb postures realment fermes i fins i tot tancades. Amb tot, sembla que, poc a poc, està guanyant terreny la reducció de tirades, sobretot els últims anys i a les ballades més que als aplecs, mentre que als concursos de colles, ja fa temps que no n’hi ha amb deu tirades. És molt probable que si segueix aquesta tendència, acabi passant com amb la discussió sobre si s’han de ballar els curts amb els braços avall o amunt. Avui dia, la majoria de sardanistes això ni s’ho plantegen i la majoria ni tan sols saben que, originalment -i actualment alguns pocs irreductibles- es ballava sempre amb els braços amunt.
El debat, però, segueix viu, i, fins i tot hi ha propostes de reducció diferents a la més comuna de set tirades, com a l’aplec de Garcia, on les fan de vuit.