[27-3-10]
Demà, Diumenge de Rams, com és habitual des de fa uns anys, es ballaran sardanes al Pla de la Catedral, tot aprofitant que és un dels pocs diumenges que no hi ha el també tradicional mercadet en aquella mateixa plaça. És una ballada que acostuma a estar força concorreguda, ja que, a més dels balladors habituals, recull molta gent que aquest dia surt a beneir la palma o, senzillament, a gaudir de la diada festiva.
De fet, la idea de fer aquesta ballada s’inscriu en l’estratègia ben natural però no sempre seguida, de programar les ballades en moments o llocs especials com aquest. Se’n fan al Serrallo perquè el nou passeig convida a anar-hi, les ballades d’estiu es van canviar de la nit al vespre perquè els costums ciutadans també han variat, hi ha sardanes per Sant Jordi, per l’11 de Setembre o les diades de Festa Major, fent sempre que la gent es trobi les sardanes.
Durant massa anys la sardana ha viscut programant-se per inèrcia, seguint suposats costums inalterables. Aquests petits canvis que hem apuntat demostren que si es fan bé, funcionen; a vegades no a la primera, però sí a la llarga. Com també va funcionar l’any passat el nou format de cloenda dels cursets a les escoles, amb sessió didàctica i divertida a l’auditori de Caixa Tarragona i ballada després a la Rambla. Tant va rutllar la cosa que enguany se seguirà pel mateix camí. La cita: el 22 d’abril.
dimarts, 30 de març del 2010
dimecres, 24 de març del 2010
Encàrrecs
[20-3-10]
En el seu moment, els organitzadors dels prestigiosos premis Joaquim Serra van decidir canviar d’estratègia i seguir homenatjant la figura d’en Serra amb uns concerts en els quals, en el context d’un programa molt exigent, s’hi estrenen obres d’autors nous o que han treballat poc en el món de la cobla, però que en tractar-se de figures rellevants hom creu que poden enriquir aquest tipus de música amb visions noves o, si més no diferents. Els resultats d’aquesta nova via han estat força interessants i l’exemple d’aquesta mena d’encàrrecs ha estat seguit pel cicle Cobla Cor i Dansa que organitza el Palau de la Música, aquest afegint-hi la figura dels directors convidats, també noms de prestigi que s’avenen a treballar, encara que sigui per una vegada, amb bones cobles.
A les entrevistes que hem pogut escoltar o llegir amb aquestes patums de la música del país i, a vegades, procedents de més enllà de Catalunya i, fins i tot, de l’Estat, tots coincideixen en posar de relleu el valor, l’interès i la potencialitat de la cobla com a conjunt orquestral o de cambra. Ho fan sense prejudicis, parlant només com a músics amb carreres consolidades que no han de justificar-se, precisament, ni han d’acontentar ningú. Un contrast flagrant amb l’actitud menyspreadora de segons quins altres agents del món musical i cultural autòcton.
En el seu moment, els organitzadors dels prestigiosos premis Joaquim Serra van decidir canviar d’estratègia i seguir homenatjant la figura d’en Serra amb uns concerts en els quals, en el context d’un programa molt exigent, s’hi estrenen obres d’autors nous o que han treballat poc en el món de la cobla, però que en tractar-se de figures rellevants hom creu que poden enriquir aquest tipus de música amb visions noves o, si més no diferents. Els resultats d’aquesta nova via han estat força interessants i l’exemple d’aquesta mena d’encàrrecs ha estat seguit pel cicle Cobla Cor i Dansa que organitza el Palau de la Música, aquest afegint-hi la figura dels directors convidats, també noms de prestigi que s’avenen a treballar, encara que sigui per una vegada, amb bones cobles.
A les entrevistes que hem pogut escoltar o llegir amb aquestes patums de la música del país i, a vegades, procedents de més enllà de Catalunya i, fins i tot, de l’Estat, tots coincideixen en posar de relleu el valor, l’interès i la potencialitat de la cobla com a conjunt orquestral o de cambra. Ho fan sense prejudicis, parlant només com a músics amb carreres consolidades que no han de justificar-se, precisament, ni han d’acontentar ningú. Un contrast flagrant amb l’actitud menyspreadora de segons quins altres agents del món musical i cultural autòcton.
dimecres, 17 de març del 2010
El repte de la dansa
[13-3-10]
Sovint, tant que algú pot pensar que en fem un gra massa, en aquest programa destaquem el fet que l’àmbit musical del món sardanista és el que millor s’ha sabut adaptar als nous temps. No és que tot siguin flors i violes per als músics, però sí que han aconseguit rejovenir les plantilles, elevar com mai el nivell mitjà de qualitat, actualitzar el llenguatge de les noves composicions i obrir-se i, fins i tot, impulsar, noves i a vegades agosarades experiències.
També acostumem a remarcar que ara el repte és per a l’aspecte de la dansa, tant en els aplecs i ballades com en les colles de competició. En els primers el problema és la gran diversitat i dispersió dels agents que hi intervenen, amb una Federació que no sap liderar cap de les propostes que, això sí, d’haver-ne n’hi ha, encara que deixades de la mà de Déu. Pel que fa les colles, la revolució hauria de ser més fàcil, atesa la tradició més vital i organitzada del col•lectiu, però la veritat és que dóna la sensació que no hi ha gaire esma per plantejar-ne cap. Tampoc aquí en falten d’idees i algunes iniciatives isolades, però ara per ara les úniques novetats que s’anuncien són de contracció de l’activitat del Campionat, adaptant el calendari a la dura realitat de que més que la davallada en el nombre de colles l’amenaça és la dràstica reducció en el nombre de sortides de les que segueixen actives. No dubto de la conveniència de la mesura, però potser hauria d’anar seguida d’altres encaminades a un desitjable rellançament.
Sovint, tant que algú pot pensar que en fem un gra massa, en aquest programa destaquem el fet que l’àmbit musical del món sardanista és el que millor s’ha sabut adaptar als nous temps. No és que tot siguin flors i violes per als músics, però sí que han aconseguit rejovenir les plantilles, elevar com mai el nivell mitjà de qualitat, actualitzar el llenguatge de les noves composicions i obrir-se i, fins i tot, impulsar, noves i a vegades agosarades experiències.
També acostumem a remarcar que ara el repte és per a l’aspecte de la dansa, tant en els aplecs i ballades com en les colles de competició. En els primers el problema és la gran diversitat i dispersió dels agents que hi intervenen, amb una Federació que no sap liderar cap de les propostes que, això sí, d’haver-ne n’hi ha, encara que deixades de la mà de Déu. Pel que fa les colles, la revolució hauria de ser més fàcil, atesa la tradició més vital i organitzada del col•lectiu, però la veritat és que dóna la sensació que no hi ha gaire esma per plantejar-ne cap. Tampoc aquí en falten d’idees i algunes iniciatives isolades, però ara per ara les úniques novetats que s’anuncien són de contracció de l’activitat del Campionat, adaptant el calendari a la dura realitat de que més que la davallada en el nombre de colles l’amenaça és la dràstica reducció en el nombre de sortides de les que segueixen actives. No dubto de la conveniència de la mesura, però potser hauria d’anar seguida d’altres encaminades a un desitjable rellançament.
dimarts, 9 de març del 2010
Sense prejudicis
[6-3-10]
Dijous d’aquesta setmana es va presentar oficialment la nova secretaria de la Unió per la Mediterrània, una institució que aplega 43 països de tot l’àmbit d’aquest mar i que té objectius tan lloables com promoure projectes de col•laboració entre les diferents regions implicades, sobretot de cara a la preservació ambiental, protecció civil, energies alternatives o el desenvolupament empresarial, entre molts altres objectius. L’acte va tenir lloc a la que, a partir d’ara, serà la seu d’aquesta organització, el Palau de Pedralbes de Barcelona.
En el seu parlament, el secretari general de la UpM, el diplomàtic jordà Ahmad Masa’deh va prometre actuar “com undansaire” per mantenir “unes mans unides amb altres, en una sardana conjunta mediterrània”. Un símil que, evidentment, no és nou, però que a més de tot allò positiu que expressa en el context on es va dir, també permet evidenciar que aquell home s’havia informat d’on era i que l’havia aplicat de manera més que correcta. Vull dir que la simbologia de la sardana crec que hauria de ser aquesta, quan es vol anar més enllà de les qualitats purament lúdiques de la dansa: la germanor i la pau expressada amb la gent donant-se les mans. I és que massa sovint, aquí, quan es parla en públic, o bé no se sap anar més enllà del tòpic del clàssic poema de Maragall o sembla que faci vergonya citar la sardana. Sort que el senyor Ahmad Masa'deh no té aquests prejudicis.
Dijous d’aquesta setmana es va presentar oficialment la nova secretaria de la Unió per la Mediterrània, una institució que aplega 43 països de tot l’àmbit d’aquest mar i que té objectius tan lloables com promoure projectes de col•laboració entre les diferents regions implicades, sobretot de cara a la preservació ambiental, protecció civil, energies alternatives o el desenvolupament empresarial, entre molts altres objectius. L’acte va tenir lloc a la que, a partir d’ara, serà la seu d’aquesta organització, el Palau de Pedralbes de Barcelona.
En el seu parlament, el secretari general de la UpM, el diplomàtic jordà Ahmad Masa’deh va prometre actuar “com undansaire” per mantenir “unes mans unides amb altres, en una sardana conjunta mediterrània”. Un símil que, evidentment, no és nou, però que a més de tot allò positiu que expressa en el context on es va dir, també permet evidenciar que aquell home s’havia informat d’on era i que l’havia aplicat de manera més que correcta. Vull dir que la simbologia de la sardana crec que hauria de ser aquesta, quan es vol anar més enllà de les qualitats purament lúdiques de la dansa: la germanor i la pau expressada amb la gent donant-se les mans. I és que massa sovint, aquí, quan es parla en públic, o bé no se sap anar més enllà del tòpic del clàssic poema de Maragall o sembla que faci vergonya citar la sardana. Sort que el senyor Ahmad Masa'deh no té aquests prejudicis.
dimarts, 2 de març del 2010
Reinventar-se
[27-2-10]
Una de les grans rèmores que de sempre han amenaçat totes les activitats humanes i, de manera significativa, les de caire tradicional, ha estat l’acomodament a una manera de fer, a uns esquemes que hom ha arribat a creure que són els idonis o els únics viables. De vegades és per pura mandra, altres per les limitacions pròpies d’una gestió feta de manera absolutament voluntària i desinteressada; però també hi ha els ideòlegs, que defensen un estat de coses, uns plantejaments i unes característiques considerades autèntiques i que no han de variar, tampoc no s’han de contaminar de cap influència considerada aliena.
Un mínim coneixement històric permet desautoritzar aquesta darrera posició i, en general, només una visió de com van les coses arreu hauria de ser suficient per obrir els ulls a tothom. Sovint, no es tracta de fer cap revolució, sinó de no impermeabilitzar i restar no només oberts a noves idees, sinó anar-les a buscar. Sense moure’ns de l’àmbit sardanista, podem veure com allò que funciona és l’activitat que no es limita a reproduir fórmules velles, sinó que constantment procura reinventar-se.
Insisteixo: no cal fer canvis dràstics, només buscar aquella idea, aquell element que engresca, que crida l’atenció o, senzillament, fa que ens hi sentim a gust en un lloc determinat. Un exemple proper: demà, els sardanistes de Sant Sadurní d’Anoia organitzen una nova edició de la seva ballada amb calçotada. Només és la combinació de dos elements tradicionals ben simples i que sempre han anat per separat i els han ajuntat. Naturalment, això comporta feina, però sembla que els funciona d’allò més bé. I si busquem pel calendari anual trobarem molts exemples similars que ens poden resultar exemplars per a qui estigui desanimat.
Una de les grans rèmores que de sempre han amenaçat totes les activitats humanes i, de manera significativa, les de caire tradicional, ha estat l’acomodament a una manera de fer, a uns esquemes que hom ha arribat a creure que són els idonis o els únics viables. De vegades és per pura mandra, altres per les limitacions pròpies d’una gestió feta de manera absolutament voluntària i desinteressada; però també hi ha els ideòlegs, que defensen un estat de coses, uns plantejaments i unes característiques considerades autèntiques i que no han de variar, tampoc no s’han de contaminar de cap influència considerada aliena.
Un mínim coneixement històric permet desautoritzar aquesta darrera posició i, en general, només una visió de com van les coses arreu hauria de ser suficient per obrir els ulls a tothom. Sovint, no es tracta de fer cap revolució, sinó de no impermeabilitzar i restar no només oberts a noves idees, sinó anar-les a buscar. Sense moure’ns de l’àmbit sardanista, podem veure com allò que funciona és l’activitat que no es limita a reproduir fórmules velles, sinó que constantment procura reinventar-se.
Insisteixo: no cal fer canvis dràstics, només buscar aquella idea, aquell element que engresca, que crida l’atenció o, senzillament, fa que ens hi sentim a gust en un lloc determinat. Un exemple proper: demà, els sardanistes de Sant Sadurní d’Anoia organitzen una nova edició de la seva ballada amb calçotada. Només és la combinació de dos elements tradicionals ben simples i que sempre han anat per separat i els han ajuntat. Naturalment, això comporta feina, però sembla que els funciona d’allò més bé. I si busquem pel calendari anual trobarem molts exemples similars que ens poden resultar exemplars per a qui estigui desanimat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)