dijous, 27 d’abril de 2017

Val molt la pena

[Un dos i seguit, 21-4-17]

La diada de Sant Jordi d’aquest diumenge convida a preguntar-se si hi ha, al mercat,  llibres amb un mínim de qualitat de temàtica sardanista. La veritat és que sí que se n’han publicat molts d’interessants, de qualitat i pràctics, fins i tot. La bibliografia sardanista és, doncs, extensa i variada, incloent-hi, també, molta cosa deficient, de poc nivell o, directament, oblidable. Com en tots els àmbits, és qüestió de saber triar.

I aquí és on arriba el problema: poder triar. Perquè si bé hem dit que s’ha publicat molt material valuós, una altra cosa és que aquest estigui a l’abast. Allò que falta és presència a les llibreries de publicacions actualitzades, més enllà de les últimes novetats, generalment de caire molt específicament local, com ara la història del sardanisme a Reus, per exemple. Trobem a faltar, posem per cas, una versió actual del llibre “La sardana, dansa d’avui”, de Jaume Nonell i Lluís Subirana, una magnífica visió del fet sardanista que inclou un molt bon disc en CD, perfecte en el moment de la seva publicació ara fa vint anys, però on caldria afegir-hi moltes coses que han passat des de llavors.

De totes maneres, suposant que el trobeu en alguna llibreria, encara manté bona part del seu interès per als sardanistes i per aquelles que vulguin introduir-se en aquest ampli i insuficientment conegut àmbit de la cultura catalana. Això és així gràcies a un plantejament rigorós, crític i amb un perfecte coneixement del fet sardanista.

I per als que vulgueu anar una mica més enllà i saber més coses dels orígens de la sardana moderna, hi ha un llibre publicat el 2006 que trenca tòpics i explora qüestions poc o gens tractades fins al moment. Es titula “Córrer la sardana: balls, joves i conflictes” i el va realitzar un molt bon equip de professionals i el va publicar Rafael Dalmau Editor. Potser tingueu sort i enmig de la inflació de novetats de tota mena que col·lapsen les llibreries encara el trobeu. Val molt la pena. 

dimecres, 19 d’abril de 2017

Una situació perversa

[Un dos i seguit, 7-4-17]

Un dels aspectes més característics de la sardana que, a més, la fan un cas insòlit en el terreny de la cultura popular, és que es tracta d’una dansa plenament viva, que la balla la gent lliurement i de manera espotània, al marge, és clar, de les colles de concurs. S’ha mantingut, de manera plenament viva en la seva forma actual, des de la reforma de l’època de Pep Ventura, durant més de segle i mig, sense necessitat que la practiquin grups de reconstrucció ni de recuperació i amb un abast territorial realment important i únic.

Ha calgut, això sí, que hi hagi qui organitzi les activitats. Qui llogui músics i prevegi la promoció i les infraestructures pertinents, qui pensi en activitats complementaris, programi les dates més oportunes, etc. La iniciativa oficial, en aquest cas, ha estat mínima i molt puntual, més aviat vinculada a les festes majors. El gruix de la voluminosa activitat sardanista ha estat possible gràcies al ric teixit associatiu del país, ja fossin ateneus, casals i similars o associacions específicament sardanistes. Tampoc han faltat, sobretot a nivell rural, nombrosos elements individuals que han generat activitat comptant amb el suport d’ajuntaments i entitats locals i que ells han fet, senzillament de gestors.

En tot cas, les característiques pròpies de la sardana –essencialment, un ball que la majoria de les vegades es practica al carrer i totalment de franc per al públic- impossibiliten que, la majoria de les vegades, la seva gestió es pugui portar a terme de manera similar a altres manifestacions musicals, de dansa o teatrals, és a dir, cobrant entrada i tractant així de fer que sigui mínimament rendible. La dependència de les subvencions públiques i privades és gairebé absoluta.

A Tarragona, aquesta situació ha esdevingut perversa. Tenint en compte el que acabem de dir, anys enrere, ja fos en temps del franquisme o els primers anys dels consistoris democràtics, era habitual que la majoria de ballades les assumís l’Ajuntament, al marge que les entitats poguessin generar més activitat pel seu compte. En un moment donat, es va creure convenient que aquestes entitats gestionessin les ballades pagades per l’Ajuntament. Era el mateix, però comptant amb el millor coneixement que els mateixos sardanistes tenen d’allò que s’organitza: ballades, aplecs, concursos...

Amb el temps, s’ha arribat a aquella situació perversa que dèiem: aquelles ballades ja no són assumides com una cosa pròpia per l’Ajuntament (fora de les de festa major), que, això sí, paga una subvenció, que  cada cop és més minsa. El problema no és, només, que si hi ha menys aportacions això porta a fer menys coses o cercar altres ingressos no per fer més ballades sinó per mantenir allò que ja feia l’Ajuntament i encara no hi arriba. Ara, a més, són els organitzadors que han de fer una sol·licitud a l’Ajuntament per poder portar a terme aquelles activitats, assumir assegurances, impostos, aportacions a la Societat d’Autors, propaganda, infraestructura, etc. En definitiva, com hem dit, no es considera una cosa pròpia.

dijous, 6 d’abril de 2017

Un patrimoni per reconèixer

[Un dos i seguit, 31-3-17]

Ja ha començat la campanya que la Confederació Sardanista de Catalunya va decidir emprendre amb l’objectiu d’aconseguir que la sardana rebi el títol de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco. Un procés que, oficialment, serà presentat el proper 19 de juny.

D’entrada, pot sobtar que la sardana encara no gaudeixi d’aquesta qualificació, sobretot quan ja la tenen molts altres elements molt respectables però amb menor incidència que la sardana. També pot sorprendre que calgui crear una comissió de treball com la que ara comença a actuar amb tanta parafernàlia.

El cas és que per tal que sigui considerada una candidatura cal seguir tota una llarga, complexa i costosa (econòmicament parlant) sèrie de passis i de tràmits. És a dir, que cal que hi hagi una determinada estructura organitzativa per portar a terme amb certes possibilitats d’èxit aquests passos, inclosa una promoció de les virtuts d’allò que es proposa com a Patrimoni. Igualment, un element indispensable és que cada candidatura compti amb l’aval clar i correctament formalitzat per part d’un estat. I no és que fins ara no s’hagués considerat la possibilitat que la sardana fos proposada, sinó que les preceptives iniciatives a nivell parlamentari espanyol han topat amb les típiques picabaralles polítiques. Primer, el Partit Popular ho va desestimar per allò de no privilegiar una dansa en detriment d’una altra; i, posteriorment, va ser aquest partit qui ho va voler proposar com a idea pròpia.

Davant de tot això, s’entén que la Confederació Sardanista vulgui actuar amb cautela i serenor, però també tenint en compte que d’estat que poden donar suport a la proposta n’hi ha tres, en part dels quals s’hi ballen sardanes: Espanya, França i Andorra. De fet, aquest darrer va ser qui va fer possible que, no fa pas gaire, obtinguessin el títol les Falles del Pirineu, que abasten un àmbit més reduït, però que també és a cavall dels tres estats esmentats.

De moment, ens consta que des de fa mesos que s’hi està treballant seriosament i aviat es farà visible la campanya a nivell de carrer, comptant amb un logotip identificador amb la intenció que sigui divulgat al màxim.

dijous, 30 de març de 2017

Aplecs arreu del país

[Un dos i seguit, 24-3-17]

Aquest cap de setmana s’enceta la temporada oficial d’aplecs a les comarques tarragonines. Serà diumenge i, enguany, a Sant Carles de la Ràpita. Tot i que els aplecs acostumen a ser programats gairebé sempre per les mateixes dates any rere any, precisament la mobilitat de les festes de Carnaval i Setmana Santa fa que l’inici de temporada sigui la part més variable.

Comença, així, una bona oportunitat de conèixer país tot ballant sardanes. Es pot seguir el calendari d’aplecs combinant la dansa amb altres atractius de cada zona i comprovar com en són de diferents els amfitrions de cada festa, no només per la manera de plantejar el seu aplec sinó per l’entorn de cada celebració. Evidentment, no és el mateix l’aplec de la Ràpita que el de la Mussara, posem per cas. També és ben diferent ballar a Torredembarra o fer-ho a Flix, o menjar la mona als aplecs de la Pobla de Montornès i Roda de Berà o anar al d’Ascó o Benissanet.

Val la pena, doncs, aconseguir una Guia Sardanista en paper o accedir-hi en el format digital, programar el cap de setmana o, fins i tot, la temporada, tenint en compte, entre altres coses, els complements, és a dir, les activitats que sovint acompanyen les sardanes, com ara les ofertes gastronòmiques, que en alguns casos són molt recomanables.

I, per aquells que vulguin anar més enllà, encara poden descobrir més festes i indrets amb les nom poques ballades que, sobretot amb les festes majors, també mostren el caràcter de cada racó del país. 

dijous, 23 de març de 2017

Amb una foto no n'hi ha prou

[Un dos i seguit, 17-3-17]

Tal i com és costum, durant la proclamació de Figueres com a Capital de la Sardana 2017 de dissabte passat, es va donar a conèixer la llista de guardonats en els Premis que hi van associats i que porten el nom genèric, precisament de Capital de la Sardana. Els atorga anualment la Confederació Sardanista de Catalunya i seran lliurats la propera tardor, també a Figueres. Es tracta de reconèixer i divulgar la feina d’anys, una iniciativa singular o innovadora o, fins i tot, el suport a la sardana i la dansa catalana en general per part de persones, col·lectius o empreses.

De premis amb aquest esperit n’hi ha diversos i, algun, amb prestigi i veterania, però aquests que ara s’han publicat són els més amplis i els, diguem-ne, oficials, ja que són els promoguts per la màxima entitat sardanista, la Confederació. Ara bé, al marge del valor que tinguin, el cert és que representen un valuós mostrari de la riquesa, vitalitat i diversitat d’aquesta part de la dansa i de la música catalanes. Això ho hem comentat diverses vegades, però el cert és que mereix ser destacat.

Si agafem el llistat de premiats dels últims cinc anys, posem per cas, obtindrem una visió no total però sí prou representativa del fet sardanista. Massa sovint el valorem amb fotos fixes, és a dir, visions molt i molt parcials, a vegades positives i engrescadores, i d’altres tot el contrari. No es pot valorar un fenomen tant estès arreu del país i viscut de manera tant diversa amb flashos sempre incomplets per definició.

Els premis ens mostren, efectivament, des d’aquell individu que, de manera totalment desinteressada i anònima s’ha passat mitja vida ensenyant a ballar, o aquell aplec que ha estat cinquanta anys fidel a la cita anual, fins a un projecte nou i engrescador, sobretot per a la gent jove, o un vídeo fet amb gràcia per mostrar, precisament, com és realment la sardana. Això i molt més ens mostren els premis si els llegim detingudament i en una mostra el més àmplia possible d’edicions. Més d’un dels que encara no entenen la sardana i les seves possibilitats hauria de fer-ho i comprovaria que de “fotos” (entre cometes) se’n podrien fer moltíssimes.

dimarts, 14 de març de 2017

La nostra capital

[Un dos i seguit, 10-3-17]

Aquest dissabte, la ciutat de Figueres serà proclamada com a nova Capital de la Sardana, un títol que dura, justament, un any, de manera que el mes de març del 2018 ens disposarem a celebrar el mateix però a Montblanc.

El precedent d’aquesta capitalitat era, recordem-ho, les Ciutats Pubilles, també amb la intenció de fer que una ciutat sigui el centre d’atenció sardanista i, en la mesura del possible, del país, durant dotze mesos. La idea va néixer i concretar-se en ple franquisme i amb les dificultats i les connotacions pròpies de l’època. Entre altres coses, es feia una caravana festiva que, durant uns dies, unia la Ciutat Pubilla que acabava el seu protagonisme amb la que era a punt d’iniciar-lo. Una comitiva amb vehicles privats, publicitaris, músics i tothom que hi volia participar, que voltava per diverses comarques sense fer, precisament, el camí més curt, amb parades a aquelles poblacions que volien rebre’ls. A més, tal i com ens podem imaginar, tot plegat sovint adquiria característiques d’afirmació de país, per dir-ho de manera senzilla. Curiosament, una població tant potent sardanísticament parlant com Figueres no ho va ser mai Ciutat Pubilla.

Amb el temps, el país ha canviat i el sardanisme també, fent que les caravanes perdessin atractiu i, finalment, desapareguessin, obligant a replantejar les Ciutats Pubilles. L’actualització no ha estat de nom, encara que sí que es manté l’esperit de voler centrar l’atenció sardanista en una vila concreta. Precisament, ara se l’anomena Capital de la Sardana i, a més dels actes protocol·laris i els extraordinaris que s’hi puguin fer, es tracta de potenciar els habituals de cada població, implicar-hi la resta dels seus habitants i les seves entitats i situar-hi actes d’abast general, com ara concursos del Campionat de Catalunya, la presentació de la Guia Sardanista, etc.

Al llarg de la història de les Ciutats Pubilles i les Capitals n’hi ha hagut de més reeixides que altres, naturalment. Entre les millors es recorda el pubillatge de Tarragona, l’any 1973, mentre que ara tot sembla indicar que la tradició de Figueres es farà notar en el seu èxit. De cara a l’any vinent, doncs, el repte el tenim més a prop, a Montblanc, on s’hi haurien d’abocar no només els sardanistes locals, sinó els de l’entorn, de tota la demarcació.

dijous, 9 de març de 2017

La imatge del sardanisme

[Un dos i seguit, 3-3-17]

Els molts estudis que s’han fet al respecte coincideixen en afirmar la importància de la imatge en qualsevol aspecte de l’activitat humana. Tenir-ne cura no vol dir, només, agradar o agradar-se, sinó comunicar en un sentit o altre. Vol dir que no n’hi ha prou en ser honest, bo o poderós, per exemple, sinó que cal semblar-ho, o donar a entendre de la manera més evident possible aquesta sensació als altres. Sempre hi ha hagut qui ho ha tingut clar, això, com ara el rei Lluís XIV, que era un homenet lleig i escanyolit, però va saber explotar al màxim la imatge personal que, un cop tractada convenientment, canviava de manera radical, així com tot allò que l’envoltava, que era dissenyat de tal manera que mostrés, precisament, una imatge de poder i superioritat, cosa que ni de lluny podia donar el seu aspecte diguem-ne natural.

Tot això, ens agradi o no, s’ha anat incrementant i generalitzant fins a nivells i un abast insospitats temps enrere. I qui no ho entén així o no ho accepta s’exposa a la marginalitat o, com a mínim, la discreció més absoluta. En l’àmbit que aquí ens interessa, el de la part de la cultura popular que són les sardanes, els esbarts i la cobla, també n’hi ha molts que ho veuen clar. El problema és que estem parlant d’un món on predomina el voluntariat, a qui no se li pot exigir segons què, i, molt sovint, també tenen pes les inèrcies. Malgrat això, s’hi detecten no poques iniciatives interessants de cara a oferir una imatge vital, atractiva, juvenil i original d’un producte (en el més bon sentit de l’expressió) amb prou valor intrínsec i capacitat per estar al dia.

Veiem cartells que ens poden agradar o no, però que mostren aquest neguit, hi ha esbarts que ofereixen espectacles dignes de professionals, cobles amb propostes que no desmereixen qualsevol altra oferta del moment, colles que tenen cura no només de ballar bé i de manera elegant, sinó de disposar d’un vestuari actual i en condicions òptimes, etc. La imatge d’aquest món, és clar, també es mostra pels mitjans de comunicació en la mesura que es pot. I, actualment, a la premsa, la televisió i la ràdio (aquí fora dels espais específics) això està molt limitat, però s’obre un camp immens a les xarxes socials i a Internet en general. Un tema que el sardanisme està explotant força i que ara, amb el nou i flamant portal de la Confederació Sardanista es disposa no només d’un complet punt de referència a la xarxa, sinó que ara és possible que aquelles entitats amb menys capacitat de treballar-hi també hi tinguin el seu racó. Aprofitem-ho!