dijous, 19 d’abril de 2018

Sardanistes oberts o tancats?


[Un dos i seguit, 13-4-18]

Les rotllanes de la sardana són tancades, però l’esperit d’aquesta dansa és que, realment, estiguin obertes a tothom, sigui qui sigui, pensi com pensi, de qualsevol condició i sense distinció de sexe ni edat. Això vol dir que es pot entrar en una anella (o sortir-ne!) en qualsevol moment, allí on ens vingui de gust i amb l’únic, diguem-ne, requisit de demanar-ho o saludar a les persones amb les quals el nouvingut s’agafarà de les mans. Això només per una raó de cortesia i bona educació. A partir d’aquí, al llarg dels anys hi ha qui ha volgut crear normes i decàlegs que sovint han arribat a ser interpretats com a lleis sagrades, com ara que cal ballar per parelles de diferent sexe que hauran de ser indivisibles, i coses semblants.

El cert és que l’essència de la sardana només és que es balli en rotllana seguint la música pertinent tot mantenint el lògic comportament respectuós amb els companys de dansa que hauríem de tenir en qualsevol altre aspecte de la vida, a més del que ara mateix dèiem sobre la llibertat d’entrar-hi i sortir-ne. I punt. Una altra cosa és el món de les colles de competició que, com totes les activitats de caire esportiu (i cada vegada més s’entén que ho és) en té moltes de normes. Això i el fet que sovint aquests grups aprofitin ballades i aplecs públics per assajar els ha conferit un cert aire de gremi tancat, fins i tot impermeable, no només a la resta de gent que hi hagi al carrer en aquell moment sinó també als altres sardanistes.

Sovint, aquesta visió és encertada, sobretot en determinades colles que, a banda, d’assajar, no es barregen amb la resta d’assistents. Però també és cert que no són pas totes i, fins i tot, que determinats grups que no són colla formal actuen d’aquesta manera poc apropiada, és a dir, evitant, de manera més o menys explícita, ballar amb aquells que no són “dels seus”. Al capdavall, tot depèn de la bona o mala educació de cadascú.

A Tarragona, les colles sempre han acostumat a assajar a les ballades, però també és habitual que a les altres sardanes estiguin obertes a tothom i que es barregin amb les diferents rotllanes que es puguin formar. Ara, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa ha volgut anar més enllà i aquest dissabte farà una jornada de portes obertes al seu local, a partir de les sis de la tarda, on mostraran què fan i com ho fan quan es preparen per als concursos, alhora que explicaran que a la seva seu no només s’hi ballen sardanes, sinó que s’hi porten a terme moltes altres activitats. I volen deixar clar que tothom és benvingut i no només aquest dia. Després en parlem.

dijous, 12 d’abril de 2018

Copa Catalunya

[Un dos i seguit, 6-4-18]

El sector de les colles sardanistes de competició, tot i haver experimentat una enorme davallada en el nombre de grups actius –sobretot, si comparem el moment actual amb el de fa una vintena d’anys, per exemple-, segueix essent un àmbit vital i amb un percentatge de jovent important. Ja fa uns anys que la quantitat de colles sembla que es mostra força estable, cosa que, ateses les circumstàncies, ja és una dada ben positiva.

Amb tot, com és lògic, els responsables sempre temen per la continuïtat de les anelles, i saben que, ateses les exigències de tot tipus que comporta implicar-se en una colla (de temps, físiques, econòmiques...), cal generar nous balladors constantment, tal i com saben entitats de l'estil de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, quan veuen que els més petits, els alevins, per edat aviat salten a la categoria superior, i així successivament les altres.

En definitiva, cal entendre que és consubstancial amb la dinàmica de les colles treballar sempre i en tot moment per mantenir les plantilles, no només per mitjà dels cursets i altres iniciatives semblants, sinó també (i això és encara més complex) fent que el conjunt de la competició sigui més atractiva. Estem parlant de concursos, de punts, de classificacions, de jurats, etc. És a dir, qüestions sempre problemàtiques a tot arreu i també en la sardana de competició. S’entén, doncs, que els responsables vagin amb peus de plom a l’hora de moure o canviar res, però també és evident que cal exigir imaginació i iniciatives valentes.

És per això que s’agraeix que la Unió de Colles Sardanistes hagi engegat l’anomenada Copa Catalunya, un concurs que vol ser diferent en molts sentits, inclosa la voluntat de fer-se visible a la resta de la societat a través, naturalment, de la presència als mitjans de comunicació. En el programa d’avui en parlarem dels nous plantejaments d’aquesta cita inclosa en la capitalitat sardanista de Montblanc, però tot i que es tracta d’una proposta experimental, d’entrada cal valorar-hi aquell esperit decidit i valent que dèiem.

dimecres, 4 d’abril de 2018

Els enterradors de la sardana

[Un dos i seguit, 23-3-18]

El món de la sardana i la música per a cobla sempre ha tingut detractors, com tot en aquest món. El curiós del cas és que, a més dels que, senzillament, no els agrada, que el troben carrincló, que pensen que és quelcom ranci i que prefereixen coses més “modernes”, o qualsevol altra raó legítima com totes, a més d’aquests sempre hi ha hagut els “enterradors” de guàrdia. No ens referim als pessimistes congènits que es mouen dins del mateix sardanisme, sinó individus que sempre, de manera persistent, senten la necessitat de dir públicament que això de la sardana s’acaba, que cada vegada té menys adeptes, que es fan menys activitats i que la gent que hi va és més gran.

Aquests il·luminats (ho diem així perquè enraonen com si només ells haguessin advertit la veritat de tot plegat) ho van dient sempre que tenen ocasió i, alguns, tenen veu en mitjans de comunicació i tampoc s’estan d’escampar la idea, com si es tractés d’obrir els ulls de la gent i facilitar que aquesta actués en conseqüència. Sempre s’obliden de dir, però, quin ha de ser el moment precís (o aproximat, en tot cas) d’aquesta previsible (per a ells) defunció de la sardana. Ho diem perquè aquestes alertes les hem sentit tota la vida (i ja comencem a tenir una edat!) i la cosa ja comença a fer un tuf de conte del llop.

Aquella gent que, suposadament, eren els últims sardanistes quan nosaltres érem joves, a hores d’ara ja no hi són o estan fora de circulació per raons d’edat. Què passa, doncs, qui balla sardanes ara? No ho sabem, però preferim veure que sí, que de problemes n’hi ha i molts, però també molta gent amb ganes de fer coses, bona part dels quals en fan, i encara una porció gens menyspreable en fa de força interessants i, fins i tot, originals i renovadores. Avui en veurem uns quants exemples, com els que formen el llistat dels Premis Capital de la Sardana, que es van anunciar dissabte passat a Montblanc, o les Jornades d'Estudi dels Instruments de la Cobla, que s’estan fent a Barcelona.

A Montblanc, precisament, al llarg de l’any, s’anirà desenvolupant la capitalitat amb moltes de les iniciatives plenes de vitalitat que s’han plantejat els últims anys. El millor de tot és que encara n’hi ha més i que la dinàmica segueix i ho fa malgrat els “enterradors”. Sort que els catalans en tenim molta pràctica de remar contra corrent... l’externa i la interna.

dijous, 22 de març de 2018

Anem a Montblanc?

[Un dos i seguit, 16-3-18]

Aquest dissabte comença, oficialment, la capitalitat de la sardana de Montblanc. Per primer cop, doncs, una població de les comarques tarragonines rep aquest reconeixement, tot i que cal recordar que és molt recent com a tal i que no és altra cosa que la continuïtat, més o menys actualitzada, de les antigues Ciutat Pubilla, de llarga trajectòria. Ho van ser viles tant diferents de la demarcació com l’Espluga, Tarragona, Reus, Flix, Salou i el Vendrell, i algunes van tenir un impacte realment important i perdurable.

Així, doncs, Montblanc encara el repte de ser una autèntica capital del sardanisme, amb els actes protocol·laris de rigor i un bon grapat de cites interessants durant tot l’any. Sembla que els responsables han entès bé la idea que ara es vol potenciar però que sempre hi ha hagut –ja des del temps de les Ciutat Pubilla- de preveure les activitats de manera que es pugui superar l’àmbit sardanista i s’impliqui al màxim de sectors de la resta de la cultura i de la societat, cosa que fins ara no sempre s’ha aconseguit plenament.

El calendari, que ja hem avançat en anteriors programes i que anirem seguint a partir d’ara, aposta per alguns espectacles nous però ja consolidats, com Cris Juanico amb cobla, “Música i vi” o Roger Mas i la cobla Sant Jordi; però també propostes originals, com l’anella gegant que ha d’envoltar la muralla de Montblanc o un concurs de colles amb eliminatòries colla contra colla. Ara bé, Montblanc gaudeix de prou vitalitat cultural i cal esperar que aquesta s’hi impliqui de manera decidida, però caldrà veure si l’entorn, és a dir, la resta de les comarques tarragonines, també s’hi afegirà en la mesura que tot plegat s’ho mereix. Els ingredients, és a dir, els atractius i la diversitat d’allò que s’ha programat, segur que hi són, només falta que ho sapiguem apreciar.

dijous, 15 de març de 2018

El "Príncep de la tenora"


[Un dos i seguit, 9-3-18]

A diferència del que ha passat amb altres músics de relleu que han fet grans aportacions a la sardana i la música per a cobla, tot sembla indicar que la commemoració dels cent anys del naixement de Ricard Viladesau tindrà un impacte prou important. De fet, ja hem pogut llegir molts articles i notícies i, fins i tot, hem vist algun espai a la televisió. Sens dubte, això és degut a la forta personalitat del mestre, la gran difusió que sempre han tingut les seves sardanes i el fet que hagi estat el millor intèrpret de tenora de tots els temps.

La major part dels sardanistes actuals només hem pogut comprovar aquestes qualitats en discos i ens ho han confirmat tots els testimonis que ho van poder viure en directe. També són nombroses les anècdotes -moltes d’aquestes força més recents- que permeten afirmar allò del caràcter geniüt, altrament una cosa que el tòpic diu que és ben pròpia dels personatges que han destacat singularment per una raó o altra, tant en el món de l’art com en altres terrenys.

Tot sembla indicar que diverses iniciatives en forma de concerts i enregistraments discogràfics faran justícia als mèrits del llegat que va deixar Viladesau, almenys pel que fa les sardanes. Una altra cosa serien les seves facetes d’autor de boleros –havia escrit alguns títols de gran èxit a l’època daurada del gènere- o d’havaneres.

Pel que fa les sardanes, una de les explicacions del seu èxit és la gran habilitat que tenia aquest músic per crear-ne tant per fer ballar (la gran majoria), com extraordinàries obligades, que sempre eren de gran complexitat interpretativa per al solista; però, alhora, tot el guarniment sempre era atractiu i inspirat. Finalment, una part quantitativament menor però molt interessant, eren les sardanes més treballades, “de concert”, per entendre’ns.

Ara bé, fins i tot en les sardanes més senzilles, les de plaça i a l’abast de totes les cobles, hi podem detectar una sàvia utilització dels recursos, amb melodies atractives i que en comptades ocasions donen la sensació de reiteració entre diferents títols. Una de les grans lliçons de Viladesau és que va demostrar que, la música, no necessàriament ha de ser seriosa per ser de qualitat. O, dit d’una altra manera, que una sardana sigui plenament engrescadora no ha de ser, per això sol, considerada d’una categoria menor.

dijous, 8 de març de 2018

Benvinguda, Copa Catalunya

[Un dos i seguit, 2-3-18]

La setmana passada, coincidint amb el tradicional acte de cloenda del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes 2017 que va tenir lloc a Figueres, a més del lliurament de trofeus i reconeixements, també es va anunciar el calendari del Campionat del 2018. Això vol dir que les colles que participaran en aquesta competició ja saben quina estructura és la prevista per a la seva categoria, amb quines altres anelles hauran de lluitar i quins concursos ballaran.

Aquestes dades van variant, poc o molt, d’un any per l’altre, sobretot en funció de les colles inscrites i de les poblacions disposades a acollir els concursos. Aquest darrer aspecte acostuma a presentar una sèrie de cites que varien poc, sobretot perquè es tracta de concursos que funcionen força bé, per l’organització, el lloc on es porta a terme, l’ambient, etc. Són concursos on les colles s’hi troben bé i només circumstàncies molt especials poden forçar algun canvi, com ara Sitges o Valls, per posar només un parell d’exemples.

Això sí, es procura variar no tant les poblacions –que, a vegades, també- com la categoria que cada lloc acull, de manera que un concurs amb tradició com el de Tarragona, posem per cas, un any és vàlid per a colles Grans i l’altre pot ser-ho per a Infantils, per exemple. A vegades, però, no només és la veterania allò que es té en compte, ja que, per exemple, un concurs nou de l’any passat com és el de Constantí enguany ja acull una competició del Campionat.

Enguany, al marge de tot això que comentem, la principal novetat és la creació d’una nova competició, que es presenta com a experimental: la Copa Catalunya, que tindrà lloc el 28 de juliol a Montblanc, la Capital de la Sardana 2018, on un nombre restringit de colles (vuit grans i vuit veteranes) participaran en un format d'eliminatòries directes, és a dir, colla contra colla, amb repesca inclosa, i hauran de ballar un nombre variable de sardanes en funció del paper que hi facin.

D’entrada, sembla positiva la introducció d’un nou al·licient per a les colles més enllà dels campionats de Catalunya i territorials o els concursos lliures. Naturalment, tot dependrà de com es concreti tot plegat i de la resposta de les anelles potencials participants.

dimecres, 28 de febrer de 2018

Divulguem allò que fem, caram!

[Un dos i seguit, 23-2-18]

Una de les qüestions recurrents en els espais d’opinió del programa “Un dos i seguit”, com aquest mateix que enceta cada emissió, és la necessitat de divulgar convenientment les activitats que es realitzen. Realment, segueix essent una assignatura pendent de la majoria d’entitats i organitzacions de tot tipus, encara que ja sabem que fer publicitat no és garantia absoluta d’èxit, fins i tot quan es tracta d’una iniciativa de qualitat i discutible.

Prou que ho saben, per exemple, la gent de la cobla Reus Jove, des del primer dia promotors de concerts sempre interessants, però que no sempre gaudeixen de la presència de públic que caldria. L’assistència no és pobra, però sí clarament insuficient i potser no es pot dir que estiguin desanimats, però sí decebuts, sobretot després d’haver preparat propostes mai mancades d’interès i originalitat.

És comprensible, doncs, que ara estiguin neguitosos davant del seu proper concert, aquesta vegada en col·laboració amb la Banda Simfònica de Reus, cosa que el fa singular i suggerent alhora, i amb un programa d’alt nivell. Esperem que rebin el suport que aquella vetllada es mereix, tal i com comentarem més tard. De fet, ells no són dels que fan curt a l’hora de fer-nos saber, als mitjans de comunicació, allò que preparen.

En aquest mateix camp de la publicitat d’actes sardanistes a nosaltres ara ens preocupa una altra cita important i ben propera: la proclamació de la nova Capital de la Sardana, que serà la vila de Montblanc. I ens preocupa seriosament perquè no acabem d’entendre com pot ser que a menys d’un mes d’aquest acte, encara no s’hagi fet cap mena de publicitat. Només hem vist un avançament del programa de la capitalitat a la Guia Sardanista 2018, però res més. Se suposa que hauria de ser tot un esdeveniment no només per al sardanisme en general i molt especialment el de les comarques tarragonines, sinó també per a la cultura d’aquestes terres, però el cas és que hi ha un buit informatiu absolut.

Cal suposar que, un dia o altre, es farà una roda de premsa presentant els actes, però la lògica ens diu que un fet amb la importància que pretén tenir la capitalitat s’hauria de divulgar des de molt abans de fer-se. Hauria d’estar actiu un web amb tota mena d’informacions, tal i com s’ha fet amb les anteriors capitals, o el de l’Ajuntament de Montblanc hauria de mostrar alguna cosa més que el logo de la capitalitat. I, és clar, els mitjans de comunicació, aquells que sempre som objecte de queixes per manca d’atenció a la sardana, hauríem de rebre alguna base a partir de la qual treballar. I no dos dies abans. Sembla lògic, oi?