dimecres, 13 de desembre de 2017

La Taula pel Sardanisme de Reus

[Un dos i seguit, 1-12-17]

Tal i com comentàvem aquí mateix no fa gaire, el conjunt d’entitats, grups i persones que, d’una manera o altra, treballen per la sardana és realment notable. La quantitat a cada indret i la seva intensitat és, lògicament, variable i oscil·lant en el temps. També sembla raonable que a les poblacions de certa importància sigui on més varietat de nuclis actius hi hagi, però també on es corre més perill d’anar cadascú a la seva i, per tant, malbaratar esforços.

Així ho van entendre a la veïna ciutat de Reus on recentment van organitzar, en el marc de la seva capitalitat cultural catalana d’enguany, la que van anomenar Taula pel Sardanisme, amb l’objectiu de rellançar la dansa al municipi. Allò més interessant de la iniciativa, més enllà d’aquesta lloable intenció i de si s’assolirà un alt grau d’acompliment, és que s’hi ha implicat (o, com a mínim hi ha estat interpel·lats) els més diversos agents que tenen alguna cosa a veure amb la sardana: entitats pròpiament sardanistes, músics, individus (que porten a terme cursets, per exemple), institucions, o mitjans de comunicació.

Es van realitzar unes reunions, es van aportar idees, es va debatre i, de tot plegat,  n’han sortit unes conclusions o propostes, algunes certament interessants. Ara, caldrà veure si es poden portar a la pràctica, si tothom s’ho fa seu i si s’obtenen els suports necessaris. Com a mínim, ja s’ha pogut fer una cosa fins ara inèdita: que aquells que ja feien coses però de manera aïllada i, fins i tot, a vegades, mirants de reüll, s’hagin assegut a parlar i a escoltar. I que algú hagi procurat racionalitzar-ho tot, que ja és molt. I digne de ser imitat.

dijous, 30 de novembre de 2017

Músiques familiars

[Un dos i seguit, 24-11-17]

El món de la sardana i la música per a cobla, malgrat tots els problemes que pugui patir –de fet, com qualsevol altra sector cultural-, comprèn un ampli i variat conjunt d’activitats, de vegades generades per institucions diverses, però generalment promogudes per infinitat d’entitats de totes les mides i de plantejaments, igualment variats i amb vinculacions i arrelaments que tampoc són uniformes.

Això potser explica, en part, que hagi costat tant consolidar un organisme aglutinador com és la Confederació Sardanista de Catalunya. De fet, a hores d’ara encara està en procés de completar la seva estructura. Una de les novetats en aquest sentit és la dels músics de les cobles, que sembla que estan en camí d’organitzar-se com a tals i, a més, fer-ho dins la Confederació.

Vist des de fora, el de les cobles pot semblar el més homogeni dels components del sardanisme, i possiblement ho sigui, tot i que cobles també n’hi ha de menes diverses, i no em refereixo a la seva composició instrumental ni al nivell qualitatiu. En tot cas, tradicionalment, tot i les evidents relacions amb els organitzadors i amb ells balladors, les cobles eren una mena de món a part: uns ballen i contracten, mentre els altres actuen i cobren.

Ja fa temps, però, que les coses estan canviant. I un exemple pot ser que no són poques les cobles que, a banda de mantenir aquella relació de client respecte al prestador d’un servei, són elles, les cobles, les que impulsen iniciatives i generen activitat. En la major part dels casos ho fan proposant espectacles singulars, com els de la cobla Contemporània, o concerts i maridatges musicals inèdits, com la Sant Jordi, entre altres cobles. Però també hi ha casos interessants en els quals s’assumeixen riscos organitzant directament les actuacions. L’esmentada Contemporània, per exemple, ha publicat un llarg catàleg de discos, mentre que la Reus Jove, entre d’altres, ha organitzat concerts ben interessants.

En aquesta línia, la tarragonina cobla Cossetània l’any passat ens oferia un concert per Santa Cecília, iniciativa que enguany ha volgut repetir, ara amb un agosarat, alhora que  variat, programa dedicat a les nissagues familiars de compositors de sardanes. Serà diumenge, al Palau de Congressos, a partir de les sis de la tarda i amb un preu totalment simbòlic. Un esforç que, sens dubte, mereix l’atenció i el suport del públic, i no només de l’estrictament sardanista, sinó dels aficionats melòmans en general. 

dijous, 23 de novembre de 2017

La 'Violetes', altra vegada campiona

[Un dos i seguit, 17-11-17]

La colla sardanista “Violetes del Bosc” és la nova campiona de Catalunya de sardana esportiva en la categoria gran o absoluta. Ho va aconseguir diumenge passat a la final de Balaguer, després d’arribar-hi amb una diferència de punts mínima respecte a l’altra gran colla dels últims anys, la també barcelonina “Mare Nostrum”.

La “Violetes” no només és la colla més antiga en actiu –va ser fundada el 1945-, sinó que és la que més vegades ha guanyat el Campionat de Catalunya, el primer dels quals se’l va emportar l’any 1959 i des d’aquell moment n’ha obtingut 43, comptant l’actual. Un rècord que costarà molt de superar, sens dubte.

La “Mare Nostrum” semblava, els últims anys, que anava pel camí, encara que tots plegats hauríem d’esperar molts anys per poder comprovar si assolien aquest repte monumental. De moment, havien guanyat els últims tres campionats, tant per mèrits propis indiscutibles com, en part, per la crisis que va afectar la “Violetes”. Com en tants d’altres casos, havia arribat el moment que a la colla tantes vegades campiona li calia renovar sensiblement la plantilla, però mentre en altres innombrables casos això havia comportat davallar en les classificacions o, directament, desaparèixer, ells, en canvi, van resistir.

De la mateixa manera que, precisament, ho havia fet no fa gaires anys la “Mare Nostrum”, la “Violetes del Bosc” va decidir prendre’s un any sabàtic de Campionat (no de concursos lliures i d’exhibicions) i dedicar el màxim d’esforços a posar a punt els nous balladors. L’estratègia –no sempre a l’abast de tothom, tot sigui dit- va funcionar tant en un cas com en l’altre i hem pogut gaudir d’unes competicions vives i emocionants com ho ha estat la d’aquesta temporada que ara acaba, en la qual no s’ha decidit la colla campiona fins l’últim moment.

Recordem que estem parlant de colles que no compten amb pedrera, és a dir, no tenen colles filials de les quals es puguin nodrir de balladors quan convingui. En aquesta casos, han de cercar nous elements a d’altres colles o totalment nous en la sardana de competició, els quals requereixen més temps per a la seva posada a punt al màxim nivell del Campionat. El prestigi amb què compten és clar que ajuda a l’hora de proposar fitxatges, però tot té un límit. Només cal esperar que puguin mantenir aquesta dinàmica molt més temps.

dijous, 16 de novembre de 2017

Tònic sardanista

[Un dos i seguit, 10-11-17]

Diumenge passat, la climatologia va respectar la gran final del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes Alevines, Infantils i Juvenils que va tenir lloc a Valls. Des de l’any 1992 que aquest concurs té el merescut privilegi de proclamar les campiones més joves d’aquesta competició i al llarg d’aquests anys massa vegades ha calgut anar a l’espai alternatiu de la sala Kursaal, prou adequada per a aquesta comesa, però que sempre serà lluny de l’ambient que es crea, cada any, a la plaça del Pati. Aquesta vegada, doncs, la pluja i el vent van donar pas al sol, moderat, això sí, per les primeres frescors de l’any a les zones d’ombra.

El cert és que el concurs de Valls ve a ser una mena de tònic per als castigats ànims dels sardanistes més preocupats per l’estat de salut de la sardana. Veure aquella plaça plena de joves ballant amb entusiasme i, a més, fer-ho molt i molt bé, resulta autènticament encoratjador. Ja sabem que això no és garantia de res, que de problemes greus n’hi segueix havent, que molts d’aquells nens i nenes, nois i noies, tard o d’hora se’n desvincularan, principalment a causa dels estudis, les feines, els ambients en els que es mouen o, senzillament, perquè se n’han cansat.

Però l’autèntic estímul que ens proporcionen diades com la de Valls és comprovar com quan les coses es treballen amb temps, il·lusió i tenint en compte a qui van destinades, s’obtenen resultats positius. I, és clar, em refereixo tant als organitzadors de la final com als responsables que participen en els concursos, que a la final no fan altra cosa que culminar una intensa temporada d’assajos, concursos i mil i una activitats diverses per tal d’engrescar els dansaires i mantenir l’interès de les colles respectives. No sé si gaire gent és conscient del que això significa en temps, tensió emocional, imaginació exercitada constantment i, sovint, despeses gairebé mai remunerades. Quelcom semblant als que imparteixen cursets, promouen aplecs i ballades o s’empesquen iniciatives originals i renovadores, que de tot n’hi ha. Sort d’ells, sens dubte!

dimecres, 8 de novembre de 2017

Llibertat presos polítics!

[Un dos i seguit, 3-11-17]

El que ara mateix comença a Tarragona Ràdio és un programa de sardanes, esbarts i música per a cobla. Un sector de la cultura popular d’aquest país, de Catalunya, que, a banda que els més diversos col·lectius i entitats que el formen sempre han estat sensibles a la defensa de la cultura i les institucions pròpies, en situacions excepcionals com les actuals també ho són, com la majoria de ciutadans. Han estat sempre compromesos, en temps de dictadura, en l’anomenada transició, en les recents mobilitzacions i, és clar, ho estan i ho estaran en aquest nou i fosc panorama de repressió desfermada. Unes agressions que adopten molt diverses formes, fins i tot les més bèsties de privació de llibertat dels nostres governants escollits democràticament i, per tant, legítims.

Als que fem l’Un dos i seguit, igual que la immensa majoria dels que treballen per la nostra música i per la nostra dansa, ens trobareu al costat dels nostres representants i els treballadors per la cultura i la nació empresonats, no pas en el dels còmplices que això hagi passat, còmplices ja sigui per acció o per omissió. Un cop més, reclamem la llibertat dels presos polítics: els Jordis i els nostres governants escollits democràticament.

dijous, 2 de novembre de 2017

De concert...

[Un dos i seguit, 27-10-17]

Igual que ho fa la naturalesa a mida que ens anem endinsant en la tardor, l’activitat sardanista va canviant de color. El nombre d’aplecs va minvant, mentre els concursos de colles es disposen a fer una mena de traca final del Campionat amb les grans finals de les diferents categories, concentrades totes en aquest mes de novembre que estem a punt de començar.

El volum d’activitat va baixant, doncs, encara que sense arribar a extingir-se del tot. De fet, n’hi ha una que és ara, en els mesos que ara vindran, quan adquireix més importància, encara que situant-se molt lluny de la dels aplecs, les ballades i els concursos en temporada alta. Ens referim als concerts de cobla, generalment previstos en espais tancats, aquells que permeten gaudir adequadament de la música, ja siguin sardanes o altres gèneres i formats. Hi ha molta música de qualitat que permet confeccionar programes de concert de tota mena i per als gustos més diversos, alhora que disposem de nombroses cobles amb prou solvència per oferir aquests repertoris. Potser només faltaria que algú més dels que ja ho fan s’engresqués a promoure més concerts i, sobretot, que sabés seduir a aquell públic potencial però tristament desconeixedor dels atractius d’aquest tipus d’activitat.

De fet, les properes setmanes tindrem diverses oportunitats, a Tarragona i ciutats veïnes, de gaudir d’alguns concerts amb la cobla com a protagonista. Encara són pocs en nombre respecte a allò que seria desitjable, però resulta encoratjador comprovar com es tracta de propostes originals i valentes, en algun cas fruit de la iniciativa dels mateixos músics. Des de les sardanes de Pau Casals, més enllà dels pocs títols més divulgats, fins la reivindicació de Josep Maria Bernat, un gran valor de la música per a cobla mereixedor d’una major atenció, passant pel descobriment de diverses vinculacions familiars entre compositors com a bona excusa per contrastar estils i fer viure per als melòmans composicions a vegades incomprensiblement arraconades.

A veure si en sabem gaudir, tots plegats!

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Res serà igual

[Un dos i seguit, 20-10-17]

Ens trobem immersos en uns moments molt especials per al país i, naturalment, per a tot allò que aquest inclou, com les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, és a dir, les qüestions que tractem habitualment en aquest programa que ara comença una nova edició.
És evident que res serà igual, a partir d’ara a Catalunya, ja sigui perquè de tot plegat en resulti un panorama nou i engrescador de cara a construir un nou país, com perquè triomfin, si més no momentàniament, les forces fosques, aquelles que ens atonyinen, ens mantenen tancats presos polítics, violen la correspondència, volen intervenir les nostres institucions, suspendre l’activitat d’entitats i, en definitiva, volen consumar allò que sempre han procurat per ofegar el nostre país.

No cal repetir quina és l’aspiració en aquest sentit d’aquells que treballem per la cultura popular, però també tenim clar que l’experiència acumulada en molts anys de lluita contra corrent farà que, si convé, recuperem aquelles dinàmiques i participem, en aquesta tasca, amb la resta de la societat. Ens caldrà, això sí, si es dóna el cas, explicar-ho d’alguna manera als més joves, aquells que no van viure l’anterior etapa de repressió. Unes generacions que només coneixien, fins ara, un escenari de democràcia que, pel que sembla, tenia un decorat que amagava, al darrera, uns vells i sinistres esperits supervivents de l’antic règim que ara tornen a manifestar-se.